Efemèride: 57 anys de banderes i migracions

La bandera

22 d’octubre de 2021. Tres pateres arriben a Fuerteventura, Gran Canària i Lanzarote. La gent que arriba a les Illes divisa una bandera blanca, groga i blava amb set estrelles verds, que des de 1964, fa onades al vent i ha contemplat com recentment, s’han succeït les violacions dels drets humans que els hi pertanyen als menys afavorits.

El 57è aniversari de la Bandera Nacional de les Illes Canàries queda marcat per la crisi migratòria que pateix l’arxipèleg atlàntic. Al govern de les illes li ha espoliat les competències migratòries. Ha estat lloc d’acollida de nombrosos migrants que, en una trajecte que mai baixa dels 100km respecte la plataforma continental, busquen una sortida cap a territoris europeus en aquest país.

Hissada de la Bandera Nacional de Canàries a l'Ajuntament de Santa Cruz de Tenerife
Hissada de la Bandera Nacional Canària a la façana de l’Ajuntament de Santa Cruz de Tenerife

Problemàtica i situació de la immigració a les Canàries

Fluxos migratoris gestionats per l’Estat espanyol, qui manté competències en rescat, identificació i manutenció d’aquest col·lectiu mentre que es resol la seva petició d’entrada en l’espai europeu. La gent que arriba a les costes canàries, però, troben un mur burocràtic, legislatiu i de manca de recursos que obstaculitza el seu camí cap a Europa, on retrobar-se amb els seus familiars o dur a terme els seus projectes personals. Afectacions denunciades per nombroses institucions, com el Col·legi d’Advocats de Las Palmas o el Consell General de l’Advocacia espanyola.

A més d’aquesta manca de recursos, la Comissió Espanyola de Suport al Refugiat i la Creu Roja Canària van denunciar la situació d’aïllament precari i manca d’identificació tant als molls receptors de l’arxipèlag com als centres d’internament de l’Estat. Destaquen que la no identificació dels migrants que arribaven a l’arxipèlag va afectar, especialment, a menors, víctimes de tracta o sol·licitants de protecció internacional.

Les condicions de vida tampoc afavorien la seva situació: aforaments molt per sobre del llindar establert per les restriccions COVID del Govern de Canàries, limitacions d’accés a lavabos i aigua potable, vestimenta deteriorada i irregularitats en el control de propagació del virus eren fets considerats per l’Audiència Provincial de Las Palmas -a instància de la Fiscalia Provincial de Las Palmas- com vulneracións del dret a no ser sotmès a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants -recollit al Conveni Europeu de Drets Humans-.

També han estat assenyalades les retencions policials il·legals i superiors a 72 hores que han patit a molls i centres d’internament aquest col·lectiu, tot sense justificació penal. Una gestió qualificada de penosa pel mateix Jutge Instructor supervisor del CIE de l’illa de Gran Canària, Arcadio Díaz Tejera, qui va assenyalar la gestió irregular de la situació d’aquestes persones sense cap mena de coordinació institucional.

El Defensor del Poble espanyol també va destacar especialment com les retencions policials superiors a 72 hores s’aplicava sobre migrants que ja tenien resolucions de retorn dictades del 3 al 10 de novembre de 2020, durant la seva visita del 16 de novembre al moll d’Arguineguín (Gran Canària) per avaluar la situació del col·lectiu allà present. A més de destacar la labor del personal sanitari allà present, va recollir -acompanyat d’intèrprets- moltes queixes dels migrants residents derivades de les seves condicions.No es poden gestionar els grups humans d’aquesta manera, amb brusquedat, sense avisar a les autoritats per trobar els dispositius d’acollida social i que estiguin atesos en algun lloc on pugin menjar i dormir, i no estirats als parcs

Origen de les migracions

El gràfic mostra quin és l’origen de les persones migrants que arriben a l’arxipèlag canari. S’han recopilat dades per fer una comparativa entre els anys 1995, 2007 i l’actualitat (2021). La comparativa s’ha realitzat a partir de les tres zones geogràfiques d’on surten un nombre prou significatiu de migrants, direcció les Illes Canàries. Tal com s’observa, al 1995 la majoria dels immigrants que arribaven a les illes eren de l’Àfrica Subsahariana, suposant un 60% de la immigració. Seguit del Marroc amb un 40%. Amb el pas dels anys i els canvis econòmics i polítics arreu del món, els fluxos migratoris també han canviat. Arribats al 2007, arriben també persones migrants d’altres zones del món, com Llatinoamèrica. Inclús, aquest mateix any el major nombre que van arribar a les Canàries provenien de Sud-Amèrica. 

Actualment, i donades les circumstàncies bèl·liques d’algunes regions, la majoria de les persones migrants que arriben a l’arxipèleg provenen del Marroc, amb un 35% del total.

Activació de les primeres rutes cap a Canàries

Les primeres embarcacions amb immigrants van arribar a Canàries a mitjans dels anys noranta. L’increment de la vigilància a l’Estret i en els enclavaments de Ceuta i Melilla va produir la recerca de noves vies d’entrada i la proximitat de l’arxipèlag el van convertir en una destinació alternativa per accedir al territori espanyol, tot i les dificultats que implicava una navegació marítima tan llarga. Durant els primers anys els passatgers de les barques eren marroquins i sahrauís. L’èxit de la travessia va estimular l’ús alternatiu de la ruta i les arribades es van incrementar de forma continuada des de 1998, arribant a superar a les que es produïen a través de l’Estret només cinc anys després, segons les dades oficials. En aquests anys van canviant també de mica en mica, la composició dels que s’embarquen cap a les Canàries, augmentant considerablement el nombre de subsaharians i de dones i nens. A principis d’aquesta dècada els nacionals de països subsaharians representaven ja més del 60% del total. La implantació del Sistema Intensiu de Vigilància Exterior a les costes de l’Estret va activar i va consolidar la ruta a través de Canàries. No obstant això, sembla probable que aquest canvi no pogués atribuir-se, en exclusiva, a l’acció del SIVE. Els especialistes han esmentat altres factors addicionals, especialment, la vigilància costanera del govern del Marroc i el desenvolupament de xarxes dedicades al contraban de persones.

Les rutes actuals

La intensificaciócació de les arribades a mesura que pasaven els anys  va obligar, en primer lloc, va sorgir la necessitat de desenvolupar mesures d’atenció i de primera acollida capaços de fer front a les necessitats-tats mèdiques i socials dels nouvinguts. En segon lloc, va suposar l’inici de les accions dirigides a la creació de més places o de nous centres d’internament i de menors. En aquest moment s’inicia també una política de distribució dels immigrants irregulars cap a altres illes i províncies espanyoles. Només en l’any 2002, per exemple, van ser «derivats» des de Canàries cap a altres regions més de cinc mil immigrants irregulars. Aquesta política de redistribució per tot el territori nacional de la immigració irregular que arribava a l’arxipèlag es va realitzar de forma informal en els primers anys d’aquesta dècada. No obstant això, a partir de l’any 2005 es formalitza en els acords adoptats entre el govern central i el govern de la regió.

La política migratòria de les Canàries

El «Plan Canarias»

La política migratòria de l’arxipèlag canari es constitueix en l’anomenat Plan Canarias, establert el novembre del 2020 després d’una acusada crescuda de les arribades de persones immigrants en situació il·legal aquell mateix any, concretament 16.800 només a les illes. Aquest es basa en la creació de campaments i recursos d’emergència que tenen capacitat per 7000 persones, amb la pretensió de transformar-se en centres d’acollida temporal. 

Hotels com a centres d’acollida

El fet més innovador d’aquest pla impulsat pel Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions és l’ús de places d’hotels com allotjaments d’acollida. Un total de 17 hotels han acollit 5.500 persones en una acció que el personal del Ministeri descriu com “una respuesta temporal y provisional”. També comenten que aquests “suponen una solución transitòria efectiva, pero es necesario activar soluciones permanentes”, així com l’augment de capacitat per allotjar a Canarias, l’ús eficient dels mitjans i els recursos públics i una resposta interdisciplinària, és a dir, coordinació interministerial. 

Finalment, el Plan Canarias actúa en dues fases, segons el Ministeri: primerament actuacions d’emergència, i a continuació solucions més estables. Es tracta d’un treball paral·lel focalitzat a les illes on es concentren el 95% de les arribades: Gran Canaria, Tenerife i Fuerteventura. 

Bloqueig i devolucions abans que inclusió

El caràcter que marca aquest pla, però, és contundent, ja que consisteix en una política de bloqueig i devolucions, tant deportacions com retorns voluntaris. Contempla el trasllat de persones a la península només quan aquestes són susceptibles de protecció en presentar perfils vulnerables, com poden ser potencials sol·licitants de protecció internacional, mares amb fills o persones amb discapacitat. En el mateix pla no es troben desenvolupades les polítiques de trasllat a la península, i el fet més rellevant és que tampoc presenta els programes d’integració i inclusió necessaris per preveure brots de xenofòbia i permetre una convivència segura entre els campaments i les comunitats d’acollida. Això mostra que el principal mecanisme del Plan Canarias per reduir la pressió migratòria són les deportacions, un mètode obsolet i criticat pels experts. “El mito de las deportaciones es más una afirmación narrativa que una realidad (…), la capacidad de devolución es mucho menor que la presión migratoria, constatándose que responde sobre todo a dar respuesta a un electorado que no apoya las migraciones” assegura Blanca Garcés, investigadora experta en migracions del Centre d’Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona (CIDOB). 

Una proposta indiferent

Per al disseny d’aquest pla, a més, no s’ha comptat en cap moment amb els principals actors implicats ni amb les organitzacions que treballen amb persones migrants, de les quals depèn la implementació exitosa del pla. Consegüentment, aquest ha estat valorat generalment com una proposta insuficient que es centra en crear allotjament d’emergència sense intervenir en la resta d’aspectes rellevants de la situació migratòria. Això pot provocar problemes en les persones migrants i les societats d’acollida, situació que ja s’ha detectat en altres illes europees on s’ha aplicat el mateix tipus de polítiques. 

Artículo anteriorOperación Triunfo cumple 20 años de su primera aparición en pantalla
Artículo siguienteEl World Padel Tour aterriza en los países nórdicos