El pas enrere dels Estats Units en l’acció climàtica global contrasta amb un escenari d’emergència cada cop més tangible.
El passat 8 de gener de 2026, Donald Trump ha retirat als Estats Units de dues de les principals organitzacions internacionals d’acció climàtica. D’aquesta manera, el segon país amb més emissions causants de l’escalfament global, ha donat l’esquena a un problema mundial que cada vegada té més conseqüències visibles i devastadores per a tots.
Aquestes conseqüències, que fa uns anys ens resultaven tan incomprensibles com llunyanes, ens estan arribant inclús als països mediterranis on, anys enrere, episodis com la Dana es podien comptar amb comptagotes. “Els canvis que s’estan produint en les experiències quotidianes de la gent són molt evidents”, declara Gavin Schmidt, director de l’Institut Goddard d’Investigacions especials (GISS). A Catalunya mateix, l’últim any ha estat clau per posar sobre la taula les problemàtiques: l’agreujament del risc d’inundacions és clar, i prop del 70% dels municipis catalans estaran obligats a redactar un pla municipal de protecció, acordat per la comissió de Protecció civil el passat 11 de desembre.
Els canvis que s’estan produint en les experiències quotidianes de la gent són molt evidents
Gavin Schmidt
Hi ha un origen estudiat de tot, perquè aquests fenòmens no són casualitat: any rere any, la temperatura global no ha parat d’apujar, sent Europa el continent amb un creixement de la temperatura més elevat. Segons la NASA això és degut, majoritàriament, als gasos emesos per fàbriques i als combustibles fòssils, ja que tot i que els últims anys molts països han augmentat el seu índex de producció d’energies renovables, seguim estant lluny de l’ideal.
Estudis com el publicat a la revista Advances in Atmospheric Sciences coincideixen que el 90% de la pujada de la temperatura l’absorbeixen els oceans, i això provoca els fenòmens meteorològics extrems, augmenta el nivell del mar i prolonga les onades de calor. El resultat, doncs, són indrets sencers devastats, pèrdua de biodiversitat i ecosistemes, i grans migracions tant animals com humanes cap a llocs més habitables.
L’emergència sembla evident, però mentre molts països s’uneixen per fer front a la situació, Donald Trump, president dels Estats Units d’Amèrica, pren decisions que fan trontollar el consens científic mundial i qualsevol intent de resoldre el problema. Durant el seu primer període a la Casa Blanca el 2017 va titllar «d’estafa» el canvi climàtic, i ha estat contínuament utilitzant les xarxes socials per emplenar l’algoritme d’arguments negacionistes, falsos i burletes.
Ara, vuit anys després, s’ha desentès completament de qualsevol acció climàtica global, retirant els EUA de les principals organitzacions per la lluita de l’escalfament del planeta: la Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi climàtic (CMNUCC) i el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC).
Retirar-se no atura la pujada del nivell del mar ni refreda els oceans. Les onades de calor no entenen de fronteres ni de decrets presidencials, i les inundacions no negocien acords bilaterals. El canvi climàtic avança al marge de les decisions polítiques, però s’alimenta d’elles.
Les eines per revertir aquesta deriva existeixen, però requereixen una renúncia poc habitual en la política contemporània: la del curt termini. Apostar per polítiques climàtiques valentes implica assumir costos immediats per evitar danys irreversibles, implica coordinar països amb interessos divergents i entendre que la inacció també és una decisió, sovint la més cara.
El veritable dilema ja no és si creure o no en el canvi climàtic, sinó qui està disposat a assumir-ne la responsabilitat. Perquè, al final, no hi ha retirades possibles d’un planeta compartit: o s’actua de manera col·lectiva, o les conseqüències acabaran dictant les normes.
