La cimera

Des del passat 1 de novembre i fins al dia 12 del mateix mes es va celebrar a Glasgow, Regne Unit, la cimera del clima amb l’objectiu clar de frenar l’escalfament global. Els líders mundials i caps d’Estat es van reunir a l’anomenada COP26 per negociar i, en paraules del primer ministre britànic Boris Johnson, que la cimera sigui «el principi de la fi del canvi climàtic».

Com acostuma a ser habitual en aquestes trobades, els països han acordat augmentar les polítiques mediambientals, però ja se sap que la teoria mai s’assembla a la realitat. Com diu el refranyer català: Molta fressa i poca endreça. Tant de bo la cimera no sigui una de tantes que acaben amb insignificants canvis per revertir la situació climàtica. Els líders s’han compromès a sufragar els danys dels extrems climàtics al sud global i a adoptar mesures més fermes per limitar l’augment de la temperatura a tot el globus terraqui a un màxim d’1,5 graus de mitjana. Com bé va precisar el secretari general de l’ONU, António Guterres, «els sis anys que han passat des de l’Acord de París han estat els més càlids dels que es tenen registre» i, en els següents anys, ens dirigim a un món on la temperatura augmentarà gairebé 3 graus. Lamentablement, res fa albirar que la situació canviï o que aquesta cimera tingui resultats diferents dels de les anteriors.

Crítiques

Les primeres veus crítiques, però, no han trigat a aparèixer, inclús abans que acabés la cimera, que es considera més fructífera que la de Copenhaguen (2009) però més decebedora que la de París (2015). La secretària executiva del conveni de Canvi Climàtic de l’ONU, Patricia Espinosa, no ha dubtat en afirmar que «pocs tornen a casa satisfets».

Liderant la gent que ha criticat fortament la cimera es troba la gran activista de la lluita mediambiental dels últims temps, la sueca Greta Thunberg. La jove va afirmar a una manifestació celebrada a la mateixa ciutat escocesa que «la gent al poder pot continuar vivint en la seva bombolla plena de fantasies, com el creixement etern en un planeta finit i les solucions tecnològiques que apareixeran sobtadament del no-res i esborraran totes aquestes crisis sense més ni més» i va criticar els líders mundials assegurant irònicament que «sabem que els nostres emperadors estan nus».

El meu nom és Bond, Boris Bond

Mentrestant, Boris Johnson vivia la seva pròpia pel·lícula de James Bond. Després de fer una entrada triomfal a Glasgow fent voltes a l’aire durant vint minuts per a poder aterrar, en el seu discurs va incloure una analogia entre un compte enrere per a aturar la fi del món, com a les pel·lícules de Bond, i la crisi climàtica. Això sí, potser el nostre ministre-espia britànic no hauria d’haver fet servir un jet privat també en el seu retorn a Londres, especialment quan es tractava d’una missió tan important com arribar a temps a un sopar amb amics, tal com ha informat Daily Mirror.

Ecoansietat

Un dels efectes no visibles del canvi climàtic -reiterem, no visibles- és el que s’ha anomenat en la novaparla com a Ecoansietat, un trastorn mèdic que, tot i semblar mera coincidència, comparteix trets característics amb l’ansietat; la diferència rau en la causalitat del trastorn, ja que l’Ecoansietat causa angoixa a molts joves i adults, producte del coneixement dels mals vaticinis sobre el canvi climàtic, però, sobretot, per la no actuació dels governs i competències de l’estat per revertir la situació. Preocupació, por, dificultats de concentració, pensaments negatius sobre un mateix, insomni, palpitacions, tensió muscular, mal de cap, mareig, respiració ràpida, són alguns dels símptomes més usuals d’aquest babèlic trastorn.

Val a dir que un estudi acabat de realitzar per la plataforma Avaaz, creada per Ricken Patel, amb la col·laboració de sis universitats de tot el món –Estats Units-, va revelar que el 75% dels joves enquestats, d’entre 16 i 25 anys, veien el futur de la terra i el seu propi amb temor, el 65% reiterava que el seu govern no es trobava a l’alçada de la situació i el 39% es negava a tenir fills en la situació actual.

Pel que fa a xarxes socials, molts usuaris han fet befa de la nomenclatura utilitzada per anomenar a l’ansietat, ja que s’ha creat la dicotomia entre persones que, després de deliberades reflexions, han arribat a una conclusió final: L’Ecoansietat i l’ansietat és la mateixa malaltia mental.

Adrià Patiño, Alejandro García, Pau Hernández i Aarón Fernández
Artículo anteriorAmb l’apagada, més calers per braves
Artículo siguienteMTV EMAs 2021: BTS y la igualdad arrasan con todo