Estructures, reptes i futur de l’esport adaptat espanyol
L’obertura del primer Centre d’Alt Rendiment (CAR) específic per a esportistes paralímpics a Múrcia el passat 23 de novembre, impulsat pel Consell Superior d’Esports i el Comitè Paralímpic Espanyol, ha estat rebuda amb expectació pel sector. Per primera vegada, i després d’anys de reivindicació, l’esport adaptat disposa d’un espai pensat des de zero per a les seves necessitats físiques, mèdiques i logístiques. Amb els Jocs Paralímpics d’hivern de Milà-Cortina 2026 ja a l’horitzó, els esportistes d’elit intensifiquen la preparació d’una cita que marcarà el calendari paralímpic europeu dels pròxims anys.
Tanmateix, més enllà dels nous projectes i la imminent cita paralímpica, el dia a dia dels atletes paralímpics espanyols continua marcat pels desequilibris estructurals, la precarietat econòmica i una exigència esportiva que no sempre va acompanyada del suport necessari. Són esportistes d’elit, però sovint competeixen en condicions que no ho reflecteixen.
Un dia entrenant amb un atleta paralímpic
Posar-se a la pell de l’atleta és essencial per comprendre un sistema encara ple d’obstacles. Aquest newsgame convida el lector a assumir el paper d’un atleta paralímpic i a prendre decisions quotidianes que condicionen la seva carrera esportiva i vital. Des de gestionar el dolor físic fins fer front a estigmes socials encara latents, el joc mostra com cada elecció té conseqüències, sovint invisibles des de fora.
Quan competir no sempre és just: classificacions i desequilibris
Un dels principals punts de fricció dins l’esport paralímpic és el sistema de classificació funcional, dissenyat per garantir la igualtat competitiva. Segons el Comitè Paralímpic Espanyol, aquest sistema agrupa els esportistes en funció del grau d’afectació, però la seva aplicació pràctica genera controvèrsies recurrents, especialment en esports amb poca base competitiva.
Atletes amb afectacions molt diferents poden acabar compartint categoria, fet que genera avantatges competitius evidents i una sensació d’injustícia difícil de pair. “En la meva mateixa categoria, per exemple, pots veure gent que li falta un braç amb gent que li falta una cama”, declarava l’esportista de triatló adaptat Alex Sánchez Palomero al pòdcast Eclécticos Worldwide.
A aquest fet s’hi afegeixen revisions mèdiques constants, canvis de criteri i processos llargs i opacs, que converteixen la classificació en una cursa paral·lela, sovint tan exigent com la competició mateixa.
El pes de l’exigència. Pressió, rendiment i salut
L’imaginari col·lectiu tendeix a veure l’atleta paralímpic com un exemple de superació constant. Aquest relat, tot i benintencionat, acaba generant en moltes ocasions una pressió afegida, ja que l’esportista sent l’obligació de rendir no només esportivament, sinó també simbòlicament.
Com qualsevol esportista d’elit, els paralímpics entrenen al límit. Amb una diferència clau: el cos ja parteix sovint d’una situació de fragilitat. Dolor crònic, sobrecàrregues, lesions recurrents i una necessitat de prevenció mèdica constant formen part de la rutina. A aquest patiment s’hi suma la salut mental, encara poc abordada dins l’esport adaptat, malgrat l’impacte de l’estrès competitiu i la incertesa econòmica.
Estigmes socials i reconeixement
Malgrat l’augment de presència pública en els darrers anys, l’esport paralímpic encara arrossega una mirada social condicionada per prejudicis i desconeixement i la discapacitat continua pesant més que l’esport en la percepció pública.
Aquesta lectura simplificada té conseqüències concretes: menor presència als mitjans, dificultats per atraure patrocinis i una cobertura sovint centrada més en la història personal que en el rendiment esportiu. Titulars com “Ariadna Edo, una història de superació” acaben eclipsant el mèrit estrictament esportiu; en el seu cas, el bronze en natació als Jocs Paralímpics de Rio 2016.
Retallades i precarietat. Entrenar sense xarxa
Tot i els avenços puntuals, el finançament de l’esport paralímpic continua sent fràgil. La limitació de recursos públics destinats a l’esport en els darrers anys ha reduït la capacitat de federacions i programes de suport per cobrir concentracions, material adaptat, desplaçaments internacionals i equips tècnics. En molts casos, els esportistes han d’assumir de la seva butxaca part dels costos per poder competir.
A diferència de l’esport olímpic, on el suport estructural és més estable, l’esport adaptat depèn sovint de projectes puntuals, patrocinis irregulars i ajudes que no sempre arriben a temps.
En aquest context, les beques són una peça clau del sistema, però també un dels seus principals obstacles. El Pla ADOP, impulsat pel Comitè Paralímpic Espanyol, ofereix ajudes mensuals classificades en categories (Or, Plata i Bronze), tal com recull la documentació oficial del pla.
Tanmateix, els criteris són molt restrictius: resultats internacionals, posició en rànquings mundials i opcions reals de medalla. Això deixa fora un gran nombre d’atletes que, tot i competir al màxim nivell estatal, no compleixen els requisits d’elit estricta.
Altres ajudes, com les del Consell Superior d’Esports o les beques de fundacions privades com Iberdrola o Grup SIFU, complementen el sistema, però no garanteixen estabilitat. El resultat és una realitat desigual: només una minoria pot viure exclusivament de l’esport, mentre la resta ha de compaginar entrenaments amb estudis o feines precàries.
Milà-Cortina 2026, a tocar
Els Jocs Paralímpics són avui la principal plataforma internacional de l’esport adaptat. Nascuts com una iniciativa de rehabilitació després de la Segona Guerra Mundial, han evolucionat fins a convertir-se en una competició d’alt rendiment amb estàndards esportius equiparables als olímpics. Cada edició concentra centenars d’atletes d’arreu del món i marca el rumb de polítiques esportives, programes de suport i inversions en infraestructures.
A les portes de Milà-Cortina 2026, aquesta infografia presenta deu atletes paralímpics dels jocs d’hivern que exemplifiquen l’excel·lència i la superació en l’esport adaptat.
Competir també és resistir
Els avenços institucionals i la projecció internacional de l’esport paralímpic marquen una nova etapa per a l’esport adaptat. Noves instal·lacions, calendaris globals i programes de suport dibuixen un escenari amb més oportunitats que fa una dècada. Però aquest impuls conviu encara amb dinàmiques internes que condicionen l’accés, la continuïtat i l’estabilitat de moltes trajectòries esportives.
Malgrat iniciatives com el nou CAR de Múrcia o l’impuls dels Jocs de Milà-Cortina 2026, les mancances estructurals persisteixen: classificacions discutibles, finançament insuficient, beques difícils d’assolir i un reconeixement social encara limitat.
La cursa, sovint, no és només contra els rivals. És contra un sistema exigent, amb marges estrets i poc error possible. Un sistema que demana rendiment constant mentre ofereix suports desiguals, i que obliga molts esportistes a avançar amb l’equilibri just entre l’alt rendiment i la incertesa.
