La XIII Jornada de Viajes, Comunicación y Aventura ha conclòs amb la xerrada Trincheras, periodismo y miedo, instruïda per Mayte Carrasco, Patricia Simón i Ricard Garcia
Aina Arqué, Clara Aymerich, Carles Blanco, Claudia Corbella, Oriol Domingo, Pau Espí
Aquesta xerrada ha estat un tancament excepcional per a la jornada, captivant els assistents i futurs professionals de la comunicació amb reflexions profundes sobre el periodisme de guerra. Moderada pel periodista Jesús Martínez, i amb la participació de les reporteres de guerra Mayte Carrasco i Patricia Simón, juntament amb el fotoperiodista Ricard Garcia, la taula rodona ha abordat qüestions fonamentals com la gestió de la por, el valor del dret a la informació, l’empatia com a eina essencial i la importància d’un periodisme rigorós en una societat lliure. Les experiències personals i la visió única de cadascun han enriquit el debat, oferint una mirada íntima i realista al món del periodisme de trinxeres.
Aprofitant per fer promoció del seu nou llibre, Como superar el miedo en todas las trincheras de la vida, Mayte Carrasco ha reflexionat sobre l’empatia en el món periodístic, citant al mestre Ryszard Kapuściński, ha afirmat que “per a ser bon periodista has de ser bona persona”. Estant d’acord amb aquesta afirmació, Patricia Simón ha anat un pas més enllà, parlant de l’empatia com a motor periodístic, sent aquesta la que forma el vincle amb la víctima i la que l’empeny a voler donar veu al seu cas; entenent al periodista com a l’oient i transmissor de les injustícies i el patiment aliè.
“Quin sentit tindria no posicionar-se en un genocidi com el que vivim a Gaza?”, s’ha preguntat Patricia Simón. I és cert que, en aquest sentit, és difícil pensar que podem crear un bon relat periodístic si no ens endinsem en les històries que volem explicar, si no fem ús dels nostres altaveus per donar a conèixer la realitat de les víctimes.
Deixant caure frases tan ressonants com: “L’odi és el matís que té la societat”, Ricard Garcia ha explicat que, a partir de les seves experiències com a fotoperiodista, ha hagut d’aprendre a treballar amb el dolor aliè. Atacant, també, la doble moral periodística davant les catàstrofes persistents arreu del món: “Tot sovint es traça una línia per diferenciar als seus i als nostres morts”, ha sentenciat.
La convivència amb les pors és un altre dels tòpics que ha estat present durant totes les intervencions. Una por que tots tres han coincidit a afirmar que els manté alerta en una feina tan difícil i efímera com la seva, però que al mateix temps és la raó que allunya a tants altres periodistes de les zones on ells decideixen endinsar-se per treballar. Tots tres, amb l’experiència i temprança d’haver cobert diverses vegades zones de conflictes armats, han aconseguit embadalir a tots els que, atents, s’asseien arreu de les butaques de l’Aula Magna.
La seva feina comporta decisió, fortalesa mental, capacitat d’adaptació, resiliència i un gran control emocional. Tot això, per no deixar que la por se’ls interposi en la feina d’analitzar i no quedar-se en la superfície de la realitat que volen explicar. Però ells ho tenen clar. El que clarament comparteixen és la passió per la seva professió. Mayte Carrasco ha afirmat que “la por és sempre gestionable quan tens un objectiu més gran, la motivació per fer la teva feina”, Patricia Simón ha seguit la mateixa línia discursiva expressant que ella aparta la por quan s’adona del privilegi que té en poder exercir la seva activitat professional. “Sempre intento adonar-me que se m’està donant l’oportunitat d’explicar aquesta història, que hi soc per alguna cosa i que molts no poden estar en la meva posició per la precarietat de la feina”.
Dos dels tres periodistes van començar treballant com a freelance, un concepte relativament nou del treball en què el mateix periodista s’ha d’autogestionar i autopromocionar. Ha de buscar l’article, els contactes i el lloc per ell mateix, controlar-se els comptes, cercar on dormir, i després de tot això, crear el contingut i buscar quins diaris o plataformes estarien disposats a comprar-lo. Viuen en la incertesa de si aquest contingut serà valorat i publicat, de si guanyaran una mínima part del que han invertit. A més, acostumen a rebre una remuneració molt inferior a la dels periodistes contractats. Treballar sense un contracte estable ni beneficis socials, com ara vacances pagades o assegurança mèdica, incrementa la seva vulnerabilitat econòmica. Ricard Garcia ho explica: “Jo estava enmig del conflicte gravant i alhora fent fotos, per tenir més contingut per vendre.”
També solen enfrontar-se a una competència feroç, la qual cosa els obliga a acceptar encàrrecs amb condicions desfavorables. Aquesta situació no només afecta la qualitat de vida dels periodistes, sinó que també pot comprometre la qualitat del contingut informatiu, ja que la pressió per produir més amb menys temps i recursos redueix l’espai per a la investigació i l’anàlisi profunda.
La informació és un dels poders que més anhelen controlar els governs i el poder. Un bon periodisme, que sigui rigorós, independent i responsable, és essencial per al manteniment del lliure dret a la informació, un pilar fonamental de les societats democràtiques. Sense una premsa lliure, s’obre la porta a la censura, la manipulació i el control de la narrativa per part dels governs o altres centres de poder, fet que erosiona la transparència i la rendició de comptes.
La feina dels periodistes en llocs de guerra és crucial perquè actuen com a testimonis directes de conflictes que sovint es desenvolupen lluny de l’atenció pública. Aporten informació imparcial sobre les conseqüències humanes, polítiques i socials de la guerra, exposant injustícies, violacions de drets humans i altres realitats que podrien quedar ocultes. En contextos de guerra o repressió, es converteixen així en guardians de la veritat i la llibertat, assegurant que la informació arribi als ciutadans sense distorsions.
Cal una millora en el sector, cal lluitar contra la precarització de la professió perquè els bons periodistes puguin continuar fent bé la seva feina sense patir per arribar a final de mes. Cal un esforç col·lectiu per a valorar la feina periodística que dona veu als silenciats i contribueix al fet que la llibertat de saber floreixi en cada racó del món.
