En commemoració dels 43 anys de l’estampida a l’Estadi Lenin de Moscou que va acabar amb 66 vides, repassem les pitjors desgràcies del futbol a Europa i com això ha canviat com es viu aquest esport
El 20 d’octubre de 1982, a l’Estadi Lenin de Moscou (actual estadi Luzhniki), es va disputar l’anada dels setzens de final la Copa de la UEFA entre l’Spartak de Moscou i el Haarlem neerlandès. L’enfrontament es va jugar sota unes condicions meteorològiques molt dures: 10 graus sota zero i una nevada que havia obligat les autoritats a clausurar dos sectors del camp.
Amb una victòria per la mínima de l’Spartak de Moscou gràcies a un gol d’Edgar Gess al minut 17, molts espectadors van decidir abandonar l’estadi abans que l’àrbitre xiulés el final del partit. Sergei Shvetsov, però, va aconseguir ampliar l’avantatge en el marcador sobre la botzina. Els crits d’eufòria dels espectadors que havien restat al camp va provocar que molta gent decidís tornar a l’estadi per celebrar-ho.
Dins dels túnels d’accés hi va haver una allau de persones que va provocar l’asfíxia de molt d’elles, la majoria d’elles d’origen soviètic. Només s’havia habilitat una sortida per facilitar que la policía pogués controlar la multitud. D’acord amb les dades oficials, hi va haver un total de 66 morts, però segons el diari ‘Sovetsky Sport’, en el reportatge titulat ‘El fosc secret del Luzhniki’, que es va dur a terme set anys després, s’estima que la xifra final estaria per sobre dels 350 morts.
Cobertura mediàtica dels fets
Els mitjans de comunicació van realitzar una cobertura pràcticament nul·la de la tragèdia. El ‘Vechernyaya Moskva’, el diari més llegit de la ciutat, tan sols va fer petit esment: «Després del partit a l’Estadi de Lenin, quan els espectadors sortien, es va produir un accident causat per problemes en el trànsit de les persones. Hi ha hagut baixes. S’ha activat una investigació per a conèixer les causes». De fet, el periodista Alexander Prosvetov, que en aquell moment tenia 27 anys i treballava per Sport Express, va afirmar en una entrevista a Al Jazeera: «A la Unió Soviètica, tot havia d’anar bé. No existien les tragèdies. Si hagués volgut escriure sobre això, hauria hagut d’enganxar l’article a un arbre sense que ningú em veiés. No es podia escriure res sense permís de dalt. Era impensable».
El febrer del 83, un tribunal va condemnar a tres anys de presó quatre dels dirigents de l’estadi i el cap de seguretat de la zona de l’estadi on va succeir la tragèdia. Se’ls va acusar de negligència. Ara bé, és important mencionar que dos d’ells van ser posteriorment amnistiats.
Tragèdies europees al món del futbol
La tragèdia de Luzhniki no va ser suficient per fer despertar les autoritats corresponents ni motivar una revisió de les normatives d’aforament i seguretat, potser perquè havia passat a Rússia, però desgràcies com aquesta han estat passant arreu d’Europa. Al següent mapa fem un repàs de les més significatives.
De Heysel a Hillsborough
Quan uns anys després uns fets similars van tocar de ben a prop el cor del futbol europeu, Anglaterra, la reacció ja va ser una mica diferent. El 1985 seguidors del Liverpool en un partit a Brussel·les que estaven creant aldarulls, van provocar una estampida que va fer col·lapsar la paret de l’estadi matant 39 persones, la majoria seguidors del Juventus. Arran d’aquesta tragèdia, els equips anglesos van ser exclosos temporalment de qualsevol competició europea, ja que es va atribuir al hooliganisme dels seus seguidors. No obstant, es creu que el motiu principal de la desgràcia no rau tant en el comportament dels assistents, com es van esforçar a emfatitzar les autoritats angleses, sinó en com es gestionaven aquestes quantitats de persones agitades. Les grades eren com gàbies amb barres metàl·liques, reixes perimetrals i estadis que, en general, recordaven a presons de màxima seguretat. La prioritat ja no era la seguretat de la majoria dels assistents, sinó la contenció de grupuscles reaccionaris minoritaris.
Només quatre anys després, a l’abril del 1989, durant un partit del Liverpool a Hillsborough, van morir 96 persones a causa d’una estampida en la què es coneix com la pitjor tragèdia esportiva de la història britànica.
Els primers canvis van venir gràcies al que es coneix com l’Informe Taylor, publicat arran dels fets de Hillsborough, que criticava el tractament que rebien els seguidors dels equips de futbol. Aquest informe va motivar nombrosos canvis regulatoris en la seguretat dels estadis, com l’assignació d’un seient per a cada espectador i la conseqüent eliminació dels espais per veure el partit drets -anomenats terrasses-, així com la separació física dels aficionats d’equips contraris. Els nostàlgics creuen que amb la limitació de l’aforament, l’eliminació dels espectadors dempeus i la conseqüent pujada dels preus i, per tant, menys afició de classe treballadora, s’ha pacificat aquest esport a cost de l’experiència esportiva, encara que sigui innegable que la seguretat als partits ha millorat molt.
