La llegenda negra del Liceu: «El tornaré a cremar»
Al bell mig de la Rambla, el Gran Teatre del Liceu s’erigeixi en un símbol d’elegància i cultura, però darrere la seva façana s’amaga una història marcada per la tragèdia i el misteri. Des del segle XIX, aquest temple de l’òpera ha patit incendis devastadors, un atemptat anarquista i inundacions inesperades, alimentant la creença popular en una maledicció, un fantasma misteriós que es remunta als antics monjos trinitaris que habitaven el solar abans que el teatre existís. El 1835, en plena bullanga liberal, calen foc al convent i acaba reduït a cendres. Poc després, s’hi construeix un teatre popular per a balls i festes de carnaval. I ja se sap, per carnaval, «tot s’hi val».
El 9 d’abril de 1861, durant una festa carnavalesca amb màscares, vins i excessos, un incendi devora l’edifici. Segons la llegenda, entre les runes hi troben un missatge: «Soc un mussol i vaig tot sol, si el torneu a aixecar, el tornaré a cremar». Alguns ho atribueixen als esperits dels monjos, ofesos pels «ritus pagans» que profanaven el sòl sagrat. La llegenda del mussol agafa forma. Malgrat l’advertència, el teatre es reconstrueix ràpidament, però sis mesos després, una tempesta torrencial inunda la Rambla i arrossega les obres. Lluny de desistir, l’edifici reneix de les cendres com a Liceu, amb òperes i sense festes populars.
Sembla que la maledicció s’ha apaivagat… fins al 7 de novembre de 1893. Aquella nit, durant l’estrena de Guillem Tell de Rossini, l’anarquista Santiago Salvador llança dues bombes des de l’amfiteatre cap a la platea. La primera explota entre les files 13 i 14, matant 20 persones i ferint-ne desenes. La segona cau sobre la falda d’una espectadora i no detona. La mort torna a envoltar el Liceu.
El segle XX no dona treva. El 1945, en plena postguerra, s’ensorra el sostre de la sala de descans, destruint obres d’art. I el 31 de gener de 1994, durant tasques de manteniment, una espurna encén el teló i devora l’edifici sencer. La televisió retransmet en directe per al món com la fumera s’alça sobre Barcelona mentre el foc engoleix l’edifici. Les causes? Un accident, diuen els experts, però els rumors d’intencionalitat persisteixen. El Liceu tornar a ressorgir de les cendres el 1999, modernitzat però fidel a l’original.
L’Hospital del Tòrax
On avui s’alça el Parc Audiovisual de Catalunya, escenari de produccions de gran abast —des de pel·lícules multipremiades com La sociedad de la nieve fins a programes televisius com Operación Triunfo—, s’hi amaga una història de foscor i violència que el converteixen en un dels espais de l’Estat que genera més curiositat i inquietud.
L’any 1952 es va inaugurar l’Hospital del Tòrax, un sanatori destinat a malalts de tuberculosi situat als afores de Terrassa. La llegenda negra de l’edifici s’origina en el gran nombre de suïcidis que, segons s’explica, hi van tenir lloc. Els durs símptomes de la malaltia, combinats amb les condicions precàries del centre, haurien empès molts pacients a posar fi a la seva vida.
Tot i que l’hospital va tancar definitivament el 1997, el misteri mai no ha desaparegut. Des d’aleshores, nombrosos veïns asseguren haver sentit crits i laments provinents de l’edifici abandonat. Fins i tot alguns professionals que hi han treballat més recentment, quan ja funcionava com a parc audiovisual, relaten sorolls estranys, canvis sobtats de temperatura i sensacions difícils d’explicar. Aquestes i altres històries han alimentat, al llarg dels anys, llibres, documentals, reportatges i programes de televisió, consolidant l’Hospital del Tòrax i el llac petit com dos dels escenaris més misteriosos i llegendaris del país.
A pocs metres de l’antic hospital s’estén el pantà de Can Bogunyà, conegut popularment com el llac petit. També aquí s’hi acumulen relats inquietants. El primer data de 1925, quan un jove de 27 anys hi va entrar a banyar-se i no en va sortir mai més. No seria, però, l’única tragèdia: el 1999, un nen de deu anys hi va morir ofegat, i el 2006 s’hi va trobar el cos d’un home assassinat, lligat de mans i peus.
https://app.algoreducation.com/maps/editor?mapId=6911bcd3111bd8418ae62c51
Casino de l’Arrabassada
A principis del segle XX, Barcelona i la zona del Tibidabo va patir un creixement econòmic i expansiu. L’expansió de la ciutat s’havia aturat davant el vessant de la muntanya i calia aprofitar la bellesa del paisatge natural de la serra de Collserola. A finals del segle XIX, Salvador Andreu va fundar la Sociedad Anónima Tibidabo.
El 1899 es va inaugurar el Gran Hotel- Restaurant de la Rabassada, que disposava d’un oratori públic, un menjador per a 800 persones, una terrassa- mirador, una zona d’atraccions, sis gabinets i catorze habitacions. El 1909 l’empresa La Rabassada Sociedad Anónima va comprar l’hotel-restaurant i gran quantitat de terrenys forestals per construir-hi jardins i noves atraccions. L’any 1911 el complex s’amplia amb un casino de grans luxes i dimensions.
Compta la llegenda que existiria a disposició dels clients que ho desitgessin, una petita estança per suïcidar-se discretament si la sort no els havia somrigut, acabant així dignament per no haver de suportar la vergonya d’haver enfonsat les seves famílies en la misèria. Durant la Guerra Civil va ser destinat a quarter de carrabiners i els anys quaranta va ser pràcticament enderrocat.
Actualment, només resten murs trencats, túnels foscos i un llac artificial cobert de malesa. La natura ha guanyat a partida aquesta vegada, les poques restes que encara avui existeixen s’amaguen rere una vegetació que amb el pas del temps es fa cada cop més espessa. El Casino de l’Arrabassada és avui un lloc de ruïnes, però també un escenari de llegendes macabres: històries de suïcidis, de fortunes devorades i de festes que acabaven en tragèdia. Passejar per aquells túnels abandonats és com entrar en un malson, on cada ombra sembla recordar que la glòria i la ruïna poden ser dues cares de la mateixa moneda.
https://app.algoreducation.com/maps/editor?mapId=6911b921aca479a1b6a2b426
Rocafort: l’estació de metro maleïda:
Rocafort és una estació de la línia 1 del Metro de Barcelona, situada avall de la Gran Via, que va ser inaugurada l’any 1926 com a part del vell Metro Transversal. L’estació té una fama tenebrosa que es va convertir durant molts anys d’una llegenda inquietant que ha portat la sang de treballadors i passatgers.
Tanmateix, en la dècada dels 60 i 70 es va originar la crònica negra, quan l’estació va ser l’escenari de diverses morts en molt poc temps. Rocafort va ser l’escenari d’una onada de suïcidis inexplicables. Gent aparentment normal, sense antecedents de problemes mentals, es llançava a les vies sense cap motiu aparent.
Alguns testimonis asseguraven haver vist ombres movent-se pels túnels, murmuris a les andanes buits, inclosa una figura femenina vestida de blanc que s’enfonsava entre els vagons. La llegenda va ser tan important durant anys que l’estació va ser l’última opció en els sorteigs de cap d’estació i per la gent que l’agafava. La por era real, alimentada pels rumors i pel silenci oficial que mai no va desmentir ni confirmar els fets.
El 2024 es va realitzar una pel·lícula, dirigida per Luis Prieto sobre el misteri que durant anys ha sacsejat a l’estació, anomenada Estación Roquefort. Protagonitzada per Natalia Azahara i Javier Gutiérrez.
https://app.algoreducation.com/maps/editor?mapId=6911b268642b9334a383c9c3
La Vampira del Raval
L’any 1912 a Barcelona encara estava sota el trauma de la Setmana Tràgica del 1909. En aquest context, una nena anomenada Tereseta Guitart que va desaparèixer i posteriorment va ser alliberada en una casa de Ponent. Això va donar lloc al naixement del mite d’Enriqueta Martí, coneguda també com La Vampira del Raval, que va néixer el 1868 i vivia a l’entresol primer del carrer Ponent, ara conegut com a carrer Joaquín Costa.
Durant les dècades del 1900 i 1910 es van succeir un seguit de desaparicions d’infants al barri. Enriqueta durant el dia demanava almoina o es feia passar per curandera que ajudava els malalts. Però a la nit, es transformava en una figura sinistra. Es deia, que segrestava criatures, les explotava, i fins i tot les assassinava per fer pocions amb la seva sang, greix i ossos que ofereix com a remei «milagrosos» per la tuberculosi.
Tot i que, en diverses ocasions se li van atribuir aquestes a Enriqueta a causa de la seva detenció per prostitució infantil l’any 1909, no se la va poder detenir per falta de proves.
A partir de l’avís de la veïna, les pistes van dur a la policia fins al carrer Picalqués, on van trobar ossos humans, pots amb sang i grassa a manera de pocions màgiques. Va ser aleshores quan el cas del nom d’Enriqueta Martí que va generar un gran interès mediàtic i va donar lloc a nombroses especulacions sobre la seva implicació en la mort de nens i la utilització de les seves restes per fer ungüents. Es va començar a difondre a tots els diaris i se la va nomenar com “La Vampira del Raval”.
