Els misteris i llegendes que amaga la ciutat comtal i la seva àrea metropolitana Carla Muñoz de la Torre, Júlia Oró, Martina Sánchez, Naia Uroz
Quan cau la nit i el silenci s’escampa pels carrers, la ciutat mostra el seu altre rostre: el de la por, el misteri i el record. Darrere de les façanes il·luminades del centre i del soroll constant de la Rambla, s’amaga una Barcelona diferent, oculta, que parla d’hospitals maleïts, de fantasmes que tornen a escena i de llocs on el luxe es va convertir en ruïna. Una ciutat que ha sabut reinventar-se, però que no ha pogut esborrar del tot les seves ombres.
Enriqueta Martí: màrtir del Raval del s.XX
A principis del segle XX, el barri del Raval de Barcelona era un laberint de carrerons foscos, misèria i marginació. Enmig d’aquell ambient dur va aparèixer una figura que marcaria per sempre la memòria col·lectiva de la ciutat: Enriqueta Martí Ripollés, coneguda popularment com la Vampira del Raval.
El 1912, la seva detenció va commocionar la premsa i la societat barcelonina. Se la va acusar de segrestar criatures, de practicar rituals macabres i de preparar ungüents amb restes humanes. Al seu pis del carrer Ponent —avui Joaquim Costa— la policia hi va trobar objectes inquietants: pots amb ossos, roba d’infants i llibres plens d’anotacions estranyes.
Tot i això, mai no es van provar de manera concloent els crims que li van atribuir. Molts historiadors consideren que Enriqueta Martí va ser víctima del sensacionalisme d’una premsa àvida d’escàndols i d’una societat que necessitava un monstre per projectar-hi les seves pors.
Amb el temps, el seu nom ha esdevingut una llegenda urbana, un símbol del costat més fosc de la Barcelona antiga. Entre la realitat i el mite, la Vampira del Raval continua sent un record inquietant dels temps en què el terror s’amagava rere les parets d’un pis qualsevol.
De sanatori a runia llegendària: crònica d’un hospital abandonat.
L’Hospital del Tòrax va ser inaugurat el 1952 a Terrassa per al tractament de malalties respiratòries, principalment la tuberculosi. El lloc, conegut com el Pla del Bon Aire, tenia un clima sec i assolellat ideal per a la recuperació dels malalts. Inicialment, l’hospital va tenir una gran activitat i capacitat, amb fins a milers d’internats, i va ser un referent en el tractament de la tuberculosi a Catalunya i Espanya.
A partir dels anys setanta, la gestió del centre va sofrir canvis que van deteriorar les condicions d’atenció, fet que va agreujar la situació dels pacients, augmentant el nombre de suïcidis i generant una atmosfera d’opressió i sofriment. Aquesta fama sinistra i les experiències dels qui hi van estar van contribuir a crear llegendes i rumors de presències paranormals, veus, portes que es tanquen soles i, especialment, la coneguda “planta dels crits”, on es sentien gemecs inexplicables.
Amb la millora dels tractaments mèdics i la disminució de casos, l’hospital va començar a perdre activitat i va tancar definitivament el 1997. L’espai va quedar abandonat i va guanyar fama de lloc maleït, ple de misteris i llegendes urbanes. Des de l’any 2004, el recinte es va transformar en el Parc Audiovisual de Catalunya, un centre dedicat a la producció audiovisual.
El fantasma del Liceu, un teatre maleït
El Gran teatre del liceu és un dels temples operístics més emblemàtics d’Europa. Guarda entre bastidors música i talent, però també s’hi amaguen els ecos d’una presència inquietant: el Fantasma del Liceu. La llegenda explica que, després que l’edifici original es cremés el carnestoltes de 1861, algú va trobar entre les runes un paper amb un missatge: Sóc un mussol i vaig a soles, si el torneu a aixecar, el tornaré a cremar. Aquest suposat mussol, un fantasma, es va convertir en símbol d’una maledicció: cada vegada que el teatre fos reconstruït, tornaria a cremar.
Malgrat l’avís, el Teatre del Liceu va ser restaurat, però amb el temps, la profecia ha semblat complir-se: el 1994, durant unes tasques de manteniment, una espurna va arribar al teló i el Liceu es va incendiar de nou. Un segle després del primer incendi, l’amenaça del mussol va tornar a fer-se realitat. Tot i això, va ser reconstruït de nou i va tornar a obrir el 1999. Actualment és un símbol de la Barcelona, i una mostra de la importància artística de la ciutat comtal. La llegenda, però, segueix present sobretot entre els treballadors i els artistes que freqüenten el Liceu.
El naixement d’un gegant: la hsitòria del gran Casino de l’Arrabassada
El Casino de l’Arrabassada, ubicat a la carretera del Tibidabo, va obrir les seves portes a inicis del segle XX com un símbol de prestigi i modernitat. L’establiment combinava un hotel de luxe, un casino i un parc d’atraccions, oferint diversió i sofisticació a l’elit barcelonina. La seva història, però, va tenir un final tràgic. La crisi econòmica i la posterior clausura van enfosquir aquell somni brillant.
Amb el temps, els rumors de suïcidis entre jugadors arruïnats i les històries de runes encantades van envoltar el lloc d’una aura de misteri. Avui, només resten runes cobertes per la vegetació, silenciosos testimonis de la decadència d’un imperi de luxe i de com el preu de l’ambició pot acabar condemnant fins i tot els somnis més esplèndids.
