El futbol anglès es veu immers en un procés de pèrdua de singularitat per convertir-se en un producte global
El futbol anglès, el primer futbol. Aquell misticisme dels estadis verticals, dels ambients eixordadors, d’aficions incansables i rivalitats històriques. Old Trafford, Stamford Bridge, el soroll de la Boot Room d’Anfield. Tots aquests elements que formen part d’una memòria col·lectiva que any rere any forma més part del passat que del present.
Des de l’any 1992, amb la creació del que coneixem com a Premier League, els equips de primer nivell, però també els més desconeguts pel públic general, han experimentat un creixement econòmic fins ara únic en una lliga europea. Aquesta inversió massiva, consolidada ja al Big Six amb equips com el Manchester City o l’Arsenal ha provocat un canvi en les tradicions històriques de la Premier, així com una bombolla en el mercat de fitxatges.
Els equips de la Premier són els que més inverteixen, amb diferència. 3.560 milions d’euros, només en l’últim estiu, van gastar els vint equips de la lliga anglesa. Per posar en context aquestes xifres, la lliga italiana va gastar 1.190 milions d’euros. Més avall, la Bundesliga, a Alemanya, 856; la lliga espanyola només 683 milions, menys d’una cinquena part del que va gastar la Premier, segons dades del portal especialitzat Transfermarkt. Aquest estiu es va produir el fitxatge més car de la història de la lliga anglesa, un jugador que va viatjar de Leverkusen a Liverpool. La tendència no sembla indicar que aquest sigui l’últim gran fitxatge de la lliga, més aviat el contrari. Preus per sobre del valor de mercat, comissions i pactes que fa anys que regnen al món del futbol, no només a Anglaterra.
Aquesta inversió es veu traduïda en més patrocinis, més anunciants, partits més atractius. Les cadenes de televisió cada vegada paguen més per retransmetre els seus partits, amb xifres desorbitades comparades amb les altres lligues mencionades anteriorment. El que més se li aplaudeix a la Premier és que hi ha molts equips poderosos a la classificació, amb capacitat de guanyar els més grans. Un creixement col·lectiu que respon a aquesta inversió massiva. Els clubs, repartits per tot el territori anglès, són capaços de generar en els aficionats un sentiment de germanor amb només un sentiment comú.
Una mostra simbòlica, però alhora evident, d’aquesta transformació de la Premier League, és l’eliminació del Boxing Day, per Sant Esteve, dia en el qual es disputaven entre cinc i vuit partits de la jornada. Alguns anys, fins i tot, com el 2014, s’havien jugat tots els partits de la jornada, deu, aquell mateix dia, el 26 de desembre. El Boxing Day és un moment transcendental de l’any per als aficionats al futbol anglès. Les xifres d’assistència van ser al voltant del 97% de capacitat.
Aquesta temporada, però, per primer cop des de 1888, no comptarà amb un Boxing Day ple de partits. Només es va jugar un partit, el Sant Esteve passat: un Manchester United – Newcastle. Aquesta eliminació és deguda a les exigències del calendari, que obliga a jugar almenys 33 de les 38 jornades del campionat en cap de setmana. Com que el 26 de desembre va ser un divendres, no es va poder adaptar la jornada al Boxing Day. Un calendari cada temporada més estret, amb competicions noves que apareixen o es traslladen; cada cop més pendents dels actius publicitaris que de l’estat dels futbolistes o la salut dels equips.
