La violència de gènere no apareix mai d’un dia per l’altre, d’un moment a un altre, sinó que comença amb petits gestos, paraules, accions que s’amaguen subtilment en sentiments de preocupació o afecte. Sobretot en l’etapa de l’adolescència, totes aquestes actituds es comencen a manifestar alhora que es comencen a descobrir les relacions afectives, motiu pel qual no es tenen les eines per detectar i allunyar-se de tot aquest seguit d’abusos.
Així, segons l’informe «Así somos: el estado de la adolescencia en España» de Plan Internacional publicat el setembre del 2025, hi ha moltes conductes de control que estan normalitzades en les relacions d’adolescents: un 47% de nois i un 37% de noies d’entre 12 i 21 anys troben normal i estan d’acord en que la seva parella els miri el mòbil. També s’ha recollit la creixent moda que segueix un terç dels joves de compartir la ubicació en temps real, i ja hi ha diversos professionals que alerten del perill d’aquesta eina de vigilància, que es pot convertir en una eina molt potent per a tenir controlada la parella en tot moment. Aquestes conductes, que van en augment, queden paleses en el primer estudi elaborat a Espanya sobre victimització sexual en l’adolescència del Grup d’Investigació en Victimització Infantil i Adolescent (GReVIA) de la Universitat de Barcelona, que va revelar que, el 2024, almenys un 24% de noies joves espanyoles van partir algun tipus d’agressió sexual. A més a més, altres estudis també exposen que 1 de cada 5 dones d’entre 16 i 24 anys ha patit violència física o sexual, i la meitat ha estat sotmesa a un maltractament psicològic.
La violència psicològica –comentaris sobre la roba, crítiques, humiliacions, vexacions…–, és una de les que més es presenta en les relacions adolescents i que costa més de detectar, ja que sol aparèixer emmascarada en preocupació, atenció o gelosia. Així, de mica en mica, la persona maltractada es va allunyant del seu cercle d’amistats o familiar, perquè la parella els considera “enemics de la relació”, deixa d’expressar opinions o disconformitats per evitar conflictes, modifica el seu aspecte físic sovint amb un pretext de ser menys desitjable, menys “provocativa”, i un llarg etcètera fins a quedar completament anul·lada i incomunicada amb les persones que la podrien ajudar a sortir d’aquest pou.
El motiu principal pel qual la violència de gènere no es reconeix en moltes relacions és pel silenci de les víctimes, que, per por de no ser escoltades, a ser menystingudes, estigmatitzades o, simplement, a fer més gran el seu patiment, no denuncien. Segons dades del Poder Judicial, el 2024 hi va haver unes 199.000 denúncies a Espanya, però si ho comparem les de la Macroenquesta de Violència contra la Dona del Ministeri d’Igualtat, que assegura que més del 30% de les dones han estat víctimes d’algun tipus de violència de gènere, el percentatge de denúncies és molt reduït. També se sap que la majoria dels feminicidis no van estar mai denunciats amb anterioritat, i això ens revela la importància d’incentivar la denúncia, així com una resposta judicial que acompanyi les víctimes que es decideixen a fer aquest pas.
D’altra banda, és essencial educar-los, a ells i a elles, per prevenir i evitar aquestes conductes tan arrelades al sistema patriarcal estructural que regeix la nostra societat. Cal ensenyar a construir tota mena de relacions des de la base sòlida i indispensable del consentiment. I també és molt important oferir a les joves eines per identificar a temps conductes de maltractament psicològic –de control, vigilància, sotmetiment– que podrien desencadenar en un maltractament físic i sexual.
