La periodista, Cristina Solías (Martorell, 1989), va cursar el Grau de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i actualment la podem veure davant de càmeres, com a redactora, al magazín «Planta Baixa» de TV3. Es defineix com una persona treballadora, decidida i tossuda. Durant vuit anys va treballar als informatius de la radio RAC1 (Grupo Godó) com a editora i també enviada especial per a cubrir notícies internacionals.
• On vas triar fer les pràctiques?
A Catalunya Ràdio. Les vaig acabar fent a la secció d’Economia, tot i que no ho vaig triar.
• Quin va ser el primer mitjà en què vas començar a col·laborar o treballar?
Mentre estudiava, vaig treballar a Ràdio Martorell i a Cugat.cat. I, una vegada vaig acabar la carrera, a RAC1.
• Què et va sorprendre més quan vas entrar al món laboral?
Que es tractava més d’un ofici que no pas d’una feina a la qual podies aplicar coneixements teòrics. Que a la carrera m’havien ensenyat a pensar però que calia aprendre l’ofici dia a dia.
• Quins requisits et van demanar per accedir al teu lloc de treball actual?
Actualment treballo al programa «Planta Baixa» de TV3. El director del programa aleshores, Ricard Ustrell, em va venir a buscar a RAC1, malgrat que no tenia cap experiència a la televisió i no em va demanar cap requisit específic. Coneixia la meva trajectòria i li va semblar que podia encaixar al nou projecte.
• Quina funció/ns desenvolupes en el teu treball actual?
Soc redactora. Al dia a dia, em dedico a tasques d’edició i m’ocupo de la secció d’Internacional i això implica que, quan hi ha cobertures exteriors, com ara la mort de la Reina d’Anglaterra, el mundial de Qatar o la guerra d’Ucraïna, m’hi enviïn.
• Quin és el repte periodístic més gran amb què t’has trobat?
La cobertura de conflictes a països com Síria, l’Iraq, Líbia o Ucraïna perquè, a més de la feina, tens obstacles afegits, ja siguin de seguretat, logística, lingüístics… tot és molt més complicat.
• On i quan has crescut més professionalment?
A RAC1 durant 8 anys vaig aprendre a editar i a fer cobertures especials, i a Planta Baixa he après a fer-ho amb el llenguatge televisiu, que és més complex que el radiofònic.
• Tenies clar a què et volies dedicar?
Sí, sempre vaig tenir vocació pel periodisme, no em vaig plantejar dedicar-me a cap altra professió.
• Ara, quin és el teu objectiu professional?
No deixar d’aprendre i de créixer professionalment, i continuar viatjant i trobant noves històries.
• Digues-me un periodista que t’hagi servit de referència o en qui t’hagis inspirat.
Svetlàna Aleksiévitx.
• Per què?
Perquè és una periodista d’investigació i escriptora que, amb llibres com La guerra no té cara de dona o Les veus de Txernòbil és capaç d’explicar realitats col·lectives a través de testimonis anònims amb molta paciència, molta recerca i molt rigor.
• Quin missatge t’agradaria transmetre als estudiants de Periodisme o graduats recents?
Que si acaben treballant de periodistes a mitjans no ho faran ni per un bon sou, ni per un bon horari i, per tant, els ha d’agradar molt la feina i hi han de posar passió. Si no, no els compensarà.
