Mariona Artigas, David Burillo, Maria Celdrán, Lena Duran i Núria Granados
Un tractor avança lentament pel que sembla un llit de núvols. Ja som a finals de novembre i és l’època de la recollida del cotó als camps de Gujarat (Índia). Després de 120 dies de rec, avui s’inicia el camí cap a una nova vida. El cotó no ho sap, però avui ha estat l’últim dia en què s’ha despertat amb raigs de sol a la cara.
Mai havia notat tant moviment. Només llevar-me una màquina m’ha alçat cap a amunt i m’ha llençat en un llit envoltat de tones de cotons com jo. Estic nerviós. Els mateixos homes que ens reguen cada dia avui no ho fan, sinó que ens embarquen en un camí que cap de nosaltres sap com acabarà. Els sotracs del camí no ajuden a calmar els nervis.
No sé quantes hores portem tancats, he perdut la noció del temps. Quan les portes s’obren estem tots histèrics perquè no sabem quin és el següent pas. Ens fan pujar a un d’aquells aparells que passen sempre per sobre el camp, em sembla que els hi diuen tractors. Són immensos, però des de dins no semblen tan grans. Tots creiem que es tracta d’un avió, però no passen gaires hores que ja tornem a ser a un altre tractor. S’obren de nou les portes i aquí s’acaba la poca calma que ens quedava. Entren uns pigments de color vermell que ens treuen el poc espai que teníem, som a Shanghai, la Xina. Ells tampoc saben on anem, tot i que sembla que el nostre destí és el mateix. Passen molts dies des d’aquest moment. Em sorprèn que no ens reguin, però sembla que ja no ho necessitem.
“Ja no soc blanc, ara soc vermell!”
Ens comencen a descarregar, però estem tan cansats que no ens adonem ni d’on estem. En algunes coses sí que em fixo: els sostres són alts, hi ha molta gent i moltes màquines. Hi ha una única finestra per on entra el sol que tant trobem a faltar. Ens col·loquen en una cinta que avança junt amb els pigments vermells, que no s’han separat de nosaltres des que van pujar al tractor. Es fa fosc i tinc por, molta por, però durant el recorregut per cinta aconsegueixo llegir un cartell: “fàbrica tèxtil de Guangzhou”, hi diu. Quan torno a veure llum, el pigment ha desaparegut i em pregunto què li haurà passat. Però de sobte em miro i veig que hi continua sent: ja no soc blanc, ara soc vermell! També m’ha canviat la forma. Miro als meus companys i tots ens hem convertit en això. Ens posen una etiqueta, i intento llegir què hi posa, necessito saber en què m’he convertit. Ens mirem entre tots quan ho descobrim: som mitjons de Nadal.
Després d’aquest xoc del qual no ens hem recuperat, ens col·loquen a tots en capses de cartó per transportar-nos més fàcilment. És com si no hi hagués temps a perdre, tot va massa ràpid. Es torna a fer fosc i tornen a passar hores fins a sortir d’aquell vehicle, que ja no sé si és un tractor, un camió, o un avió. Ens deixen reposar unes hores en un gran magatzem, algú els deu haver confessat que necessitem descansar. Però la calma dura poc, perquè ens fan volar cap a un altre magatzem. Ho sé perquè noto les turbulències. Fem apostes entre tots d’on creiem que som. Acabem coincidint a dir que som a Londres, perquè tothom parla anglès.
El pitjor tram del camí: el mareig al vaixell
L’endemà seguim el camí. El fem junt amb mitjons de tota mena, i això em fa estar més tranquil. Tardo poc a saber on som perquè em començo a marejar molt. Som en un vaixell. Tot i que duri poques hores, el camí se’m fa interminable. Notem les onades i tots ens mirem desitjant que aquest tram acabi ja. Després de tanta incertesa, ja estic massa cansat, però les pessigolles a l’estómac persisteixen i em moro de ganes de saber on em porten. Des que soc al camió ja no estic marejat i em trobo molt millor. Ara ens aturem. Ja hem parat un parell de vegades perquè el conductor mengi i vagi al lavabo, però ara obra la part de darrere del camió i li ensenya tota la mercaderia a un policia. Em sembla que som al control de duanes, i això només pot voler dir una cosa: entrem a un país nou!, em pregunto si aquest serà el meu destí final…
Ens han descarregat una altra vegada, però m’estiro a dormir i en un tres i no res estic roncant, demà serà un altre dia. Ja no em lleva la llum del dia, ni l’aigua del rec. Avui em lleva el moviment d’algú que agafa la caixa on estic i em col·loca en una estanteria de la botiga on m’instal·laré durant els cinc dies que triguen a comprar-me. M’he sentit molt exposat tots aquests dies. Sotmès als ulls de milers de persones que m’agafen, m’acaricien, opinen sobre el meu aspecte, i decideixen no portar-me amb ells a casa. Però avui ha sigut el gran dia. Només entrar a la botiga, l’Àngela ha vingut directe a mi. No s’ho ha pensat ni un segon, m’ha alçat a l’aire i ho ha tingut clar: «al Blai li encantarà, és preciós!». I amb un bitllet de 10 euros ha pagat per mi. En deu minuts érem a la meva casa nova.
A casa, però sense llar
Mai m’havien rebut enlloc com ho ha fet en Blai. L’alegria i l’entusiasme amb els que m’ha recollit, han fet que em saltessin les llàgrimes, per fi s’ha acabat aquesta odissea. M’han penjat al menjador de casa, al costat de la xemeneia i estic envoltat de tres mitjons molt simpàtics. Després de xerrar una bona estona he descobert que un d’ells ve del mateix lloc que jo i vam fer el mateix trajecte per arribar fins aquí. M’expliquen que cada desembre els pengen aquí tot el mes i fins i tot els deixen durant dues setmanes del gener, però després els guarden en una caixa fosca durant la resta de l’any. Francament, això m’espanta una mica, mai he estat tant de temps exposat a la foscor, però les anècdotes i la companyia dels altres mitjons em tranquil·litzen molt. Encara em sento estrany aquí: sento que tinc casa, però no una llar; sento que tinc amics, però no una família.
NOTA: Aquesta història és un relat fictici que pretén reproduir la producció de roba en el segle XXI des de la visió d’un mitjó nadalenc. Les imatges han estat creades amb la Intel·ligència Artificial Gencraft.
