Sergi Puig, Pau Toledo, J. Oriol Pujol, Sergio Rodríguez, Roger Potau i Sergi Terol
Un dia com avui de 1972 a Lisboa, va néixer Luís Figo, un referent del futbol portuguès i mundial. Al llarg de la seva trajectòria ha deixat una empremta inesborrable, tant per la seva carrera plena d’èxits esportius, com per les polèmiques que han marcat alguns dels moments més transcendentals de la seva carrera.
DELS BARRIS DE LISBOA ALS GRANS ESCENARIS DEL FUTBOL
Des dels carrers de Lisboa, on feia els primers passos, ja mostrava el seu talent innat amb una pilota de futbol. Als 11 anys va ingressar al planter de l’Sporting de Portugal, convertint-se en una de les promeses nacionals més grans. La seva habilitat per encarar, driblar i visió de joc el van fer debutar amb 17 anys al futbol professional. No va ser des d’aquell moment que la seva figura no va deixar d’engrandir-se amb un ascens imparable.
De la mà de Johan Cruyff va arribar a Barcelona el 1995. Una afició amb el buit per la sortida de la seva estrella Michael Laudrup buscava un nou ídol a la figura portuguesa. Amb cinc temporades en van tenir prou l’astre portuguès per convertir-se en una de les persones més estimades a Can Barça, arribant fins i tot a ser un dels capitans de l’equip després de Pep Guardiola. Guanyador de set títols entre competicions nacionals i europees, Luís Figo va finalitzar la seva etapa daurada al club blaugrana amb la polèmica decisió d’anar-se’n a l’equip rival: el Reial Madrid. Això el va fer canviar d’heroi a traïdor.
LA HISTÒRIA DE FIGO EN IMATGES
D’HEROI A ENEMIC
L’estiu de 1995, la nova figura del club culer aterraria a la ciutat comtal procedent de l’Sporting de Portugal per 2.500.000 euros. A la seva primera temporada, Figo no acabaria de tocar amb les seves mans cap títol, però a les següents l’equip va canviar la dinàmica. A la temporada 1996/1997, l’estrella i titular indiscutible de la plantilla aconseguiria apoderar-se de la copa nacional i la recopa d’Europa, les seves primeres fites al club.
El seu tercer any a Barcelona també va ser exitós amb un doblet de Lliga i Copa. Fins i tot se’l va poder sentir a la celebració a la Plaça Sant Jaume cantant el mític “Blancos, llorones, felicita a los campeones”. A partir d’aquí, però, la consecució de títols per augmentar el palmarès va començar a frenar.
L’últim any del portuguès a Catalunya va estar buit de trofeus. Afegit a això, el club de la capital espanyola, el Reial Madrid, es trobava en plena campanya electoral, on els candidats Lorenzo Sanz (que volia revalidar la presidència després de guanyar l’última edició de la Champions) i Florentino Pérez (un empresari desconegut) es veien les cares per agafar les regnes del club blanc.
Per guanyar-se els vots dels socis, Pérez va afirmar que tenia fet el fitxatge de Figo i, per si no fos prou convincent, va prometre pagaria les quotes anuals a tots els socis en cas que no acabés fitxant. I així va ser. El juliol de l’any 2000 Florentino Pérez va ser elegit com a president del club i el dia 24 del mateix mes presentava a Figo com a nova peça del projecte esportiu després de pagar la seva clàusula de 60 milions d’euros.
Així doncs, a Madrid es respirava un aire ple d’il·lusió. Començava l’edificació d’un nou superequip sota el nom dels Galácticos, que tindria altres jugadors de renom mundial com Beckham, Ronaldo i Zidane, amb el qual els merengues buscarien el domini continental.
Però aquí hi ha l’altra cara de la moneda. Els aficionats del Futbol Club Barcelona havien perdut a la seva estrella de l’onze titular al que tant havien idolatrat. La unió a l’equip rival va suposar una traïció i uns anys en què no hi hauria assoliments. Temporades sense títols. Aquesta, doncs, va ser una ferida que mai acabaria de cicatritzar.
PROTAGONISTA A LES NITS MÉS ESPLÈNDIDES D’EUROPA
Luís Figo no només va ser un jugador clau a l’escena europea, sinó també un protagonista en la conquesta d’importants títols continentals. El seu impacte va transcendir més enllà de l’individual, sent una peça fonamental perquè els equips en què va jugar aconseguissin assolir la glòria europea. Amb el FC Barcelona, es va consagrar campió de la Recopa d’Europa i la Supercopa d’Europa, mentre que amb el Reial Madrid va ser part de l’històric equip que va alçar la prestigiosa Lliga de Campions. Aquests títols no només van reforçar el seu estatus de llegenda, sinó que van subratllar la capacitat per liderar i marcar la diferència en les competicions més exigents del futbol europeu.
EL FINAL GLORIÓS D’UNA CARRERA D’ELIT
El 2005, Luís Figo va arribar a l’Inter de Milà en allò que seria l’etapa final de la seva il·lustre carrera. L’astre portuguès es va unir als “nerazzurri” amb la missió d’aportar la seva experiència i classe a un equip que buscava consolidar-se a Itàlia i Europa.
Tot i estar els últims anys de la seva carrera, Figo va demostrar que encara tenia molt a oferir. El seu lideratge al camp i la seva intel·ligència tàctica van ser elements clau perquè l’Inter es convertís en un dels equips dominants de la Sèrie A. Durant el seu temps al club, va guanyar quatre títols de lliga consecutius, dues Supercopes d’Itàlia i una Coppa Italia, tancant així la seva carrera amb grans èxits.
Figo es va retirar el 2009, després de quatre temporades amb l’Inter, deixant un llegat de professionalisme i excel·lència. El seu pas pel futbol italià va ser una mostra que, fins i tot a l’ocàs de la seva carrera, encara era una figura influent tant dins com fora del camp.
Paraules clau: Figo, futbol, FC Barcelona, Reial Madrid, títols
