El granollerí Iván Gutiérrez (Granollers, 1992) es defineix com «una persona normal i corrent», i si hi ha algun tret que el caracteritza, aquest és tenir «un olfacte prou agut per ensumar -de tant en tant- la pudor que fan molts afers que envolten l’economia». És possible que la seva cara o la seva veu, et resulti familiar, doncs actualment el pots trobar com a redactor als informatius de la Televisió de Catalunya.
• On vas triar fer les pràctiques?
Les vaig fer a la secció d’economia de TV3.
• Quin va ser el primer mitjà en què vas començar a col·laborar o treballar?
El primer mitjà on vaig col·laborar va ser Ràdio Silenci, la ràdio municipal de La Garriga. El meu primer ‘sou’ -bastant precari, per cert- el vaig tenir a la Cadena Ser en una estada de pràctiques remunerada.
• Què et va sorprendre més quan vas entrar al món laboral?
Que no tenia res a veure amb el que m’havien ensenyat a la carrera, i que el que havia estudiat durant quatre anys em servia de ben poca cosa per afrontar els reptes que se’m plantejaven.
• Quins requisits et van demanar per accedir al teu lloc de treball actual?
Vaig aconseguir el meu primer contracte a TV3 perquè necessitaven una persona especialitzada en economia, i per poc, jo portava treballant més dels tres anys d’experiència que em requerien.
• Quina funció/ns desenvolupes en el teu treball actual?
Soc redactor a la secció d’economia, m’encarrego de fer tot tipus de reportatges per als Telenotícies. Tinc especial interès en tot el que envolta als problemes d’habitatge, i el món del treball, sobretot pel que fa la influència que està tenint l’entrada d’empreses tecnològiques (Glovo, Amazon, Uber etc.).
• Quin és el repte periodístic més gran amb què t’has trobat?
Me n’he trobat molts, però si he de triar un crec que el repte més difícil i apassionant ha estat la direcció d’un documental sobre criptomonedes pel programa 30 minuts. La idea era explicar el fenomen que s’havia generat amb la inversió en criptomonedes com Bitcoin, sobretot entre els més joves. En molt poc temps, havíem d’explicar aquesta febre, però a la vegada, que tothom entengués què era tot aquest món, que no és gens fàcil d’entendre.
• On i quan has crescut més professionalment?
Crec que hi ha dues etapes clau. Segurament, la més important és l’inici al diari El Economista, la meva primera feina amb contracte fixe i on em formo i especialitzo com a periodista econòmic. Era una redacció de mínims i tocava fer de tot aprenent molt d’un cap amb molta experiència. La segona etapa és TV3, on vaig canviar la premsa escrita per l’audiovisual, i vaig haver de passar d’un públic especialitzat per adaptar-me a un generalista, parlant igualment d’economia.
• Tenies clar a què et volies dedicar?
Ho tenia clar, però crec que ningú és gaire conscient d’on va quan escull l’ofici de periodista.
• Ara, quin és el teu objectiu professional?
El meu objectiu professional és seguir intentant que l’economia sigui entenedora per a tothom. És clau per entendre el món, des de la cosa més petita del dia a dia fins al conflicte geopolític més greu. El problema és que és un món complex, ple de terminologia i dissenyat expressament perquè no s’entengui. No és casualitat, a molts poders no els interessa que l’economia s’entengui, així poden fer i desfer al seu gust.
• Digues-me un periodista que t’hagi servit de referència o en qui t’hagis inspirat.
Jordi Évole va marcar-me molt durant la meva etapa d’estudiant. A l’etapa professional, he tingut persones com en Jordi Sacristán o en Francesc Serra que han estat clau per aprendre de què va això.
• Per què?
Els programes de ‘Salvados’ van ser revolucionaris durant la crisi econòmica. Tenien un estil molt directe, fiscalitzador, però alhora molt entenedor perquè arribés a tothom. Van ser importantíssims en un moment de forta crisi econòmica, protestes i retallades. En el meu àmbit més proper, Jordi Sacristán i Francesc Serra van ser -i ho són encara avui- autèntics mestres que em van guiar i ensenyar en moments molt importants.
• Quin missatge t’agradaria transmetre als estudiants de Periodisme o graduats recents?
Els hi diria que no defalleixin, que no es rendeixin. Que tots a la universitat ho vèiem magre per treballar, però que hi ha possibilitats de dedicar-se al periodisme. Tampoc vull ser cínic, la teoria de l’esforç no sempre surt bé. S’ha de tenir un punt de sort i estar al lloc indicat en el moment oportú, tot i que sembli un tòpic. Però de ben segur que amb treball i intentant-ho molt a través de pràctiques o col·laboracions (tot i que siguin precàries), l’oportunitat arribarà. I un últim consell perquè l’oportunitat arribi més fàcilment: un periodista ha de preguntar, sempre. Encara que acabin de començar. Que preguntin a rodes de premsa, als companys, als caps de premsa, als polítics, als empresaris, als governants. L’única manera que això del periodisme funcioni és que qüestionem les coses i preguntem sense por. Tenim molt més poder del que pensem amb un micròfon a la mà fent una pregunta punyent i decidida. Per alguna qui rep la pregunta està a un faristol, ja sigui un empresari o un polític, està allà per respondre’ns i retre comptes. I si no ho fan, que quedi en evidència que no volen fer-ho.
Pots descubrir més experiències i revaloracions d’exalumnes que han passat per les aules de Periodisme de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB a ‘Conversaciones’ de Somos Periodismo.
