Llengua, mercat i polarització: els reptes de la música a Catalunya cinquanta anys després
L’evolució de la música a Catalunya: Identitat, mercat i polarització
En els últims cinquanta anys, la música associada a Catalunya ha passat de ser un eix de cohesió a convertir-se en un camp de friccions. La llengua, la identitat i la internacionalització ja no caminen soles; han generat una polarització inèdita que afecta des de la visibilitat dels artistes fins a la seva viabilitat professional en els circuits actuals.
La història explica gran part d’aquest conflicte. Durant dècades, cantar en català va ser un acte de resistència i defensa cultural. Això va forjar unes «normes no escrites» sobre el compromís de l’artista. Un punt d’inflexió clau va ser l’any 1993, quan Sopa de Cabra va publicar Món infern en castellà. La reacció hostil del públic va evidenciar com la llengua pot determinar la legitimitat d’un artista dins la seva pròpia comunitat.
De l’Escolania de Montserrat a Rosalía
Aquesta tensió es manifesta avui en casos com la col·laboració de l’Escolania de Montserrat en peces de Rosalía. L’ús de frases en castellà per part del cor va encendre el debat: ha de ser un símbol històric un guardià exclusiu de la llengua o pot participar en la pluralitat artística contemporània?
«Música en català» vs. «Música catalana»: El debat de les etiquetes
Artistes com Julieta lideren una nova visió que trenca amb els esquemes tradicionals. Amb la premissa «faig música en català, no música catalana», reivindica l’idioma com una eina expressiva i no com un gènere en si mateix. Aquesta postura, centrada en la llibertat creativa, xoca amb els sectors que encara exigeixen un compromís lingüístic explícit com a part de la responsabilitat cultural.
El mercat global: Streaming, festivals i bilingüisme
El mercat afegeix una altra capa: les dades i les llistes de reproducció mostren que, malgrat creixements puntuals, el català continua sent minoritari en les plataformes de streaming enfront del castellà i l’anglès. Aquesta realitat empeny a molts projectes a optar per bilingüisme o per canviar de llengua per a guanyar abast. Els grans festivals —vitrines imprescindibles— prioritzen avui proposades amb projecció global, la qual cosa reforça la sensació de dues escenes: una més internacional i comprada, una altra més local i lingüísticament compromesa.
Una crisi de definició en plena efervescència
La paradoxa actual és que aquesta polarització conviu amb un moment de gran innovació estilística. Cada decisió d’un artista —des de l’idioma fins a la seva presència en un cartell de festival— es converteix en un acte amb conseqüències simbòliques i econòmiques. Cinquanta anys després, la música a Catalunya no pateix una crisi de talent, sinó una crisi de definició. El gran repte és decidir si encara és possible un relat comú o si hem d’acceptar la fragmentació com la nova identitat de la nostra música.
