Autoria: Fibronacci Blue

Durant el dia d’ahir es va dur a terme la inauguració d’una estàtua en honor a Emmett Till, víctima d’un assassinat racista, a Mississipi. El jove afroamericà va ser assassinat d’un tret al cap i llençat posteriorment a un riu l’any 1955 en un dels molts actes racistes que es donaven a l’època. Durant aquell mateix any, a Alabama, Rosa Parks va protagonitzar un dels incidents més coneguts entre els aixecaments de la població afroamericana contra el racisme negant-se a cedir el seu seient a una persona blanca en un autocar, enfrontant-se així a una multa i un empresonament.

Precisament avui, es compleixen disset anys de la mort de Rosa Parks i, malgrat el pas del temps, incidents com el que ella va viure en un autocar quan tornava cap a casa seva es continuen repetint als Estats Units amb un denominador comú: el racisme. 

Les lleis Jim Crow: la legalització del racisme

Les lleis Jim Crow van ser un conjunt de lleis dedicades a la població catalogada en el seu moment com a no-blanca que van tenir vigència entre els anys 1876 i 1965. La creació d’aquests textos legals, a la pràctica, va comportar la diferenciació i segregació entre la població blanca i afroamericana tant en espais públics com privats com l’escola i el transport.

Presa de consciència: de l’espontaneïtat a la doctrina

Rosa Parks no va ser la primera dona a perpetuar un acte espontani de desobediència civil; amb quinze anys, Claudette Colvin ja havia desafiat nou mesos abans les lleis segregacionistes de la mateixa manera. De fet, Homer Plessy també havia pujat en un vagó de primera classe,“per a blancs”, el 1892 amb la intenció de ser detingut per visibilitzar la causa. Irene Morgan o Ida B. Wells en són altres exemples.

L’incident de l’autocar de Parks va tenir molt de ressò entre la comunitat afroamericana, fins al punt que es van mobilitzar amb l’objectiu de boicotejar els autocars de Montgomery. La protesta es va prolongar durant 381 dies i va donar com a resultat l’abolició de la llei local de segregació entre afroamericans i blancs, consumant-se així la primera reforma legal per la igualtat entre ètnies l’any 1955.

Pacifisme o revolució? Les dues cares de la resistència

Martin Luther King va encapçalar la lluita no-violenta contra la segregació dels afroamericans durant els anys cinquanta. La seva imatge pública s’havia popularitzat arran de dirigir campanyes, boicots o marxes a favor de la llibertat i va aprofitar aquesta influència per a crear els “Cinc Grans”, un aplec de les grans organitzacions de drets civils del moment. King va introduir un discurs en el moviment que esdevindria hegemònic, amb un clar component religiós i una ferma aposta per al pacifisme.

Discurs de Martin Luther King, Jr. durant la Marxa per la Llibertat a Washington el 1963 

En contraposició, Malcom X és recordat com un personatge revolucionari, líder de Nació del Islam (NOI) i, posteriorment, de Mesquita Musulmana, que predicava la creació d’un Estat per a les persones negres i la lluita política activa i col·lectiva. Les seves idees van ser heretades per altres grups, també considerats violents i radicals, com les Panteres Negres o l’eslògan “Black Power”.

“La veritat està de part dels oprimits”

Malcom X

Malgrat la juxtaposició entre aquestes perspectives, les dues compartien la mateixa sort: ambdós líders van ser assassinats, però el seu llegat continua sent vigent i inspirador per al moviment actual.

Black Lives Matter i la mobilització en l’actualitat

El moviment Black Lives Matter és un moviment que lluita per la igualtat d’ètnies a través de manifestacions i protestes fundat l’any 2013. Actualment, té una dimensió mundial a conseqüència de l’assassinat de George Floyd l’any 2020, que va provocar que persones de tot el món compartissin el hashtag del moviment, donant a conèixer la causa per tot el món. Malgrat els moviments i protestes organitzades en els últims temps, la població afroamericana continua vivint en una situació de desigualtat respecte de la població blanca. 

Artículo anteriorLa ONU navega entre la guerra y el cambio climático
Artículo siguienteEl Crack del 29: el despertar del falso sueño americano