Dijous, Polònia
A Catalunya, els dijous al vespre són sinònim de Polònia des de fa ja 20 anys. El 16 de febrer de 2006 irrompia a TV3 un programa que pretenia explicar la política catalana i espanyola com mai abans s’havia atrevit a fer ningú. Des d’aleshores, el programa s’ha convertit en una cita fixa mantenint un èxit d’audiència gràcies a la ironia i intel·ligència amb la què explica l’actualitat… i els seus fantàstics números musicals.
Dues dècades rient-se del poder
Una de les claus de l’èxit del programa és la capacitat de riure’s de tothom per igual, però sobretot dels poderosos i la seva incompetència quan teòricament són qui sap com ha de funcionar un país. Tot el ventall de personatges que ofereix el programa és part del seu atractiu: presidents, ministres, consellers, alcaldes, famosos, influencers, etc. Tot de caricatures del panorama mediàtic català i espanyol interpretats per un ventall no tan ampli d’actors i actrius, així que molts d’ells acaben representant multitud de personatges.
Actors més destacats: moltes cares, infinitat de personatges
Un dels grans secrets del Polònia és el seu repartiment. Tot i no ser un equip immens, els actors i actrius del programa han donat vida, al llarg d’aquests 20 anys, a centenars de personatges del panorama polític, mediàtic i social català i espanyol. Presidents, ministres, líders de partit, periodistes, jutges o famosos han passat pel sedàs de la sàtira gràcies a interpretacions que sovint han acabat sent més populars que els originals. Actors com Bruno Oro, Queco Novell, Ivan Labanda, Toni Albà, Manel Lucas o Mireia Portas -entre molts altres- han assumit el repte d’encarnar diversos personatges alhora, canviant de registre setmana rere setmana. Aquesta capacitat camaleònica és una de les marques de la casa i un dels elements que ha fidelitzat l’audiència. Amb el joc que trobareu a continuació, podreu posar a prova fins a quin punt reconeixeu qui s’amaga darrere de cada imitació.
Els musicals: actualitat, humor i espectacle
Si hi ha un element que fa el Polònia inconfusible són els musicals. L’equip del programa fa una gran feinada visionant cançons conegudes amb lletres carregades de sàtira política d’actualitat. Gràcies a aquest espectacle i xou musical, s’han convertit en un dels grans atractius del programa i sovint han acabat tornant-se hits virals més enllà de la televisió convencional amb milions de visualitzacions. És per això que el segon joc que us portem té a veure amb algunes de les cançons més icòniques del programa.
Crackòvia, el germà esportiu
Parlar del Crackòvia també és parlar de la història del Polònia. Aquest segon programa nascut el 2008 de l’èxit de la sàtira política del primer, se centrava en l’actualitat esportiva del país en uns moments on el Barça funcionava a un dels seus millors nivells històrics. Amb un estil molt similar, es basava en traslladar la fórmula d’èxit del Polònia al futbol, convertint entrenadors i jugadors en caricatures. Juntament, aquests dos programes van consolidar l’humor propi de TV3, encara que el recorregut del Crackòvia s’acabés l’any 2017.
Polèmiques: humor, sàtira… i debat
Al llarg de dues dècades, Polònia no ha estat exempt de polèmiques. La seva voluntat de fer humor sense concessions i de tocar temes sensibles de l’actualitat política i social ha provocat reaccions airades, sobretot des de determinats sectors polítics. Una de les més recents va arribar arran d’un gag ambientat en un examen de Selectivitat, en què es parodiava el debat sobre l’ús del català a l’aula. L’escena, que mostrava un alumne exigint fer l’examen de català en castellà i denunciant una suposada “imposició lingüística”, va indignar representants del Partit Popular, com el diputat Nacho Martín Blanco, que va acusar el programa de propaganda i agitació de l’odi. Toni Soler, director del Polònia, va respondre defensant el gag com una paròdia directa d’una realitat política existent.
Una altra polèmica recurrent ha estat la suposada absència d’imitació d’alguns personatges mediàtics, com el periodista Toni Clapés. Rumors a les xarxes van arribar a apuntar a vetos interns a TV3, una acusació que tant Toni Soler com l’exdirector Vicent Sanchis van negar rotundament. De fet, Clapés sí que va ser imitat puntualment al programa, tot i que la caricatura no va tenir continuïtat. Aquestes controvèrsies, lluny de perjudicar el programa, han reforçat el seu paper com a espai de sàtira incòmoda, capaç de generar debat i posar el focus en les contradiccions del poder.
20 anys… i per molts més
Amb dues dècades d’edat, és el programa més consolidat de la història de la televisió catalana: continua sent un èxit d’audiències, marcant l’agenda d’actualitat, generant debat i fent-nos riure de nosaltres mateixos. El futur que li espera, si el panorama polític segueix sent així de mogut -que tot apunta que sí-, és llarg i ple de més i més rialles i música.
