La Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB ha celebrat aquest dilluns 1 de desembre la XIV Jornada de Viajes, Comunicación y Aventura amb personatges com Jorge Valdano i David Jiménez com a protagonistes. L’edició d’enguany es titula “Adrenalina: el fútbol como aventura periodística” i ha estat dirigida pels catedràtics i periodistes Santiago Tejedor i José Manuel Pérez Tornero. Al llarg de la jornada s’ha presentat el Destí Tahina-Can 2026, s’ha entregat el Premi Ítaca 2025 a David Jiménez, s’ha parlat de periodisme esportiu i Jorge Valdano ha rebut el Premi Comunicació i Valors 2025.
Minut a minut de la Jornada «Viajes, Comunicación y Aventura»
Jorge Valdano reivindica la importància del relat al futbol – Crònica
Entrem a l’Aula Magna quan la sala ja està plena i la conversa entre Jorge Valdano i Martín Caparrós ha començat. Els alumnes de la Facultat de Comunicació estan immersos en les paraules dels ponents i teclegen allò que troben més interessant, com fem nosaltres a correcuita.
Valdano explica que de petit retallava i enganxava titulars de diferents diaris, una escena que acabava amb desordre. Argumenta que va arribar a la conclusió que davant d’un micròfon estaria més segur. Ens dona a entendre, doncs, que el do de la comunicació i la paraula l’ha tingut des de petit, però el seu somni de ser futbolista va fer que el seu moment s’hagués d’esperar. La conversa és tranquila, pausada i natural. Gairebé sembla que només siguin ells dos mantenint una conversa entre vells amics cridats per la nostàlgia. Els temes flueixen per la sala i es viatja entre el futbol i el periodisme amb total naturalitat. S’utilitzen paraules honestes, humils i reals.
Es parla molt dels aficionats, del seu sentiment per l’esport i pels jugadors. “Existe el gol visto por mí y el gol visto por cada uno de los aficionados. Cada uno tiene un recuerdo y una experiencia distinta y personal”, comenta l’exjugador. Es nota la importància que li dona als fans d’aquest món i que sap què els hi transmet. Els jugadors no només són esportistes, emocionen i fan que tot aquell que veu un partit torni a tenir dotze anys. Afirma, amb convicció, que el futbol ens apropa i ens familiaritza. Per altra banda, també reivindica aquest esport com a cultura. Cultura popular que accepta les emocions, com ho fan la gastronomia i la moda.
La sala està plena de gom a gom, hi ha alguns estudiants que sigilosament van sortint. Deuen portar tota la jornada i ja han aconseguit prou informació. Entre xiuxiuejos i mirades els alumnes omplen les pantalles amb trossets de la conversa que escolten en directe. És tal la quantitat de persones que a darrere hi ha un grup al terra, prenent notes i fent algunes fotos de l’acte.
La intervenció de Caparrós convida a Valdano a identificar per què el futbol triomfa tant. Què té aquest esport que no tinguin altres?
En primer lloc es parla de la identitat. Ja sigui per terra o per sang, l’equip que tu esculls t’identifica d’una manera molt emocional i molt lligada a la teva persona. Per altra banda, també es parla de la popularitat. De l’efecte crida que es produeix quan molta gent va a veure un partit, ja que s’intensifica la seva popularitat. Caparrós comenta que, en principi, és un espai per a tot tipus de físics –caldria veure això en un equip oficial– que pots jugar a tot arreu i que les regles són molt fàcils. És a dir, llança aquest eslògan on “tothom pot jugar”.
Jorge Valdano, però, apunta que per ell la principal diferència que té el futbol és el gol. El futbol, en comparació amb altres esports és un fracàs tota l’estona. Jugues a marcar gols però en 90 minuts de partit pots fer-ne un o dos. El gol és una explosió i provoca el mateix a qualsevol cultura. És la mateixa fúria.
El futbol és un joc dramàtic on el patiment està implícit i la incertesa és protagonista. Quan el teu equip va guanyant vols que acabi el partit pel qual has pagat perquè ja no aguantes més la sensació d’angoixa. Hi ha molt poques coses a la vida que ens ajuden a sentir i necessitem de petites coses per poder emocionar-nos.
Una part molt interessant de la conversa es desvia cap al poder del relat. Caparrós li pregunta a Valdano: “te emocionaste más escuchando el relato del gol que haciendo el propio gol”. La resposta de l’exjugador és clara: “el fútbol sin la palabra es muy poca cosa”. Ens explica l’anècdota en què escolta a José María Muñoz narrar un gol de Valdano. Concretament el gol contra Alemanya en què va aconseguir guanyar el Mundial de 1987. Explica que quan ho va escoltar per primer cop va plorar com un nen petit i es va haver d’amagar darrere un arbre. També apunta que actualment, els joves tenen una relació més vinculada amb la imatge que no pas amb la paraula.
Cap al final de l’acte, el periodista i docent Santiago Tejedor demana que es reprodueixi a la pantalla de l’Aula Magna un vídeo en què amb una pantalla dividida es mostren dos gols: un de Maradona i un de Messi. La sala es queda fosca i els xiuxiuejos entre estudiants s’intensifiquen. Són jugades gairebé idèntiques i Valdano mostra la seva admiració pels dos. Però on dona més importància i valor és al relat que hi ha de fons: “ese gol tiene una banda sonora, sin el relato el gol pierde fuerza”.
Arriba el torn de preguntes i els estudiants es van passant el micròfon que funciona de manera intermitent. Mostren la seva profunda admiració pel guanyador del premi i demostren la forta relació que hi ha entre aficionats i jugadors. Valdano respon amb el seu agraïment i explica anècdotes amb gràcia i naturalitat. És molt familiar amb el públic i fa riure tímidament als estudiants.
L’acte arriba al seu final però Valdano ens deixa un missatge a tots els estudiants de periodisme: “Yo no me considero periodista porque para serlo debería hacer el mismo esfuerzo que vosotros”. El públic respon amb aplaudiments i es comença a formar una llarga cua per poder parlar amb ell.
