Amb l’arribada entre els anys 80 i 90 dels videoclubs, els VHS i el boom immobiliari, es va produir una disminució progressiva de l’assistència al cinema. En els darrers 40 anys han desaparegut gairebé 200 espais cinematogràfics a Barcelona. Això ha provocat que cinemes tan emblemàtics com el Comedia, el Regio Palace o el Sanllehy hagin estat substituïts per habitatges, hotels i comerços més rendibles a escala econòmica. Finalment, l’any 2008 explota la bombolla immobiliària amb la pujada dels costos de manteniment i la pujada del preu del sol es va radicalitzar la situació.
Amb l’objectiu de sobreviure, molts cinemes van diversificar les seves sales creant els anomenats multicinemes per tal d’oferir un major nombre de projeccions als espectadors. Altres cines van optar per canviar la temàtica dels seus films cap al Cine S i X, però el seu èxit no es va prolongar en el temps.
El panorama actual del cinema no és molt millor, perquè el maig de 2024, a penes es registraven 4 milions de facturació taquillera. Això suposa un 25,5% menys que el 2023 (on es comptabilitzaven 5,4 milions d’euros). Les recaptacions històriques dels caps de setmana també han tingut una davallada important, caient un 55% respecte al 2005 i un 45% respecte al 2014. Simplificant aquestes dades, i citant el productor de cine Pau Brunet, això suposa que 6 de cada 10 espectadors que anaven al cine fa 10-20 anys, ja no hi van.
Així, trobem casos com el del cine Comedia, el darrer a desaparèixer a Barcelona el gener d’aquest any després d’una trajectòria de més de 80 anys. Aquest espai cinematogràfic que sols disposava d’una sala, no es va poder modernitzar i competir amb els multicines i altres hàbits de consum emergents a causa de la crisi econòmica. A això, s’hi va sumar a la pressió immobiliària, ja que estava situat en una zona molt cèntrica i volien convertir-lo en un negoci més rendible.
Les últimes dades presentades per el Ministerio de Cultura en el seu informe anual del 2023 mostren també aquesta tendència. Tot i això, en un recent informe anomenat “La crisis del cine” s’intentava capgirar aquesta situació. “No todo está perdido, aún existe un público fresco y cinéfilo que, aunque se ha acostumbrado a encontrar en la red un océano de películas que le permite indagar en el fondo de las cinematografías de cada país, demanda experiencia de la sala” afirmava la periodista i crítica cinematográfica Elsa Fernández – Santos.
