Sembla que el president de Vox, Santiago Abascal, té un tema preferit. El passat diumenge 26 d’octubre va tornar a carregar contra la immigració. Va acusar al president de les Illes Canàries, Fernando Clavijo, de ser “el responsable de la inseguretat, de les violacions, del creixement dels preus de l’habitatge, del col·lapse dels serveis socials i dels serveis sanitaris” que afecten a la població canària. Afirma que tot això és conseqüència de la situació migratòria de les illes. Els discursos d’odi funcionen quan la desinformació controla la narrativa, per això és essencial explicar què hi ha darrere de la ruta que es veuen obligats a fer immigrants d’Àfrica per sobreviure.
Totes les rutes són difícils, però n’hi ha de mortals
Al 2024 van arribar a les Illes Canàries el major nombre de migrants de la història: 46.843 arribades registrades. Segons l’organització espanyola Caminando Fronteras, més de 10.000 persones van morir al mar. Això suposa que en un dia moren 30 persones de mitja. De fet, és freqüent que les embarcacions acabin a la deriva i les persones morin d’inanició o deshidratació. Cada vegada més, aquests passatgers són menors d’edat. Només parlant de les costes canàries, els migrants que arriben provenen de països com: Gambia, Senegal, Mauritania, Marroc, Argèlia o el Sáhara Occidental. Aquesta ruta pot arribar dels 100 als més de 6.000 quilòmetres. Observant aquestes dades, és clau entendre els perills que hi ha darrere d’aquesta i la crítica situació que motiva a la població senegalesa a jugar-se la vida per una de millor.
Les sortides des de Mauritana són tan elevades, que s’ha consolidat com un dels punts migratoris principals cap a les Illes Canàries. S’han produit 6.829 morts. Des d’Argèlia també hi ha un alt nivell de perill, degut a la seva longitud i la dificultat per avançar. La ruta atlàntica també té alts índex de mortalitat, tot per arribar a El Hierro.
La sobrepesca al Senegal: el recurs local en mans d’altres països
A partir de l’any 2006, va començar una gran onada migratòria de Senegalesos cap a Espanya a causa de la crisi del sector pesquer al seu país. Segons el diari EL PAÍS, aproximadament 600.000 senegalesos, al voltant d’una cinquena part de la població activa, viuen directa o indirectament de la pesca i porten anys queixant-se de què les aigües senegaleses s’estiguin esgotant a causa de la sobrepesca.
Segons un article de la Revista Andaluza de Antropología, des dels anys 70, la UE -i abans la CEE- signa acords de pesca amb Senegal, permetent a flotes europees pescar a les seves aigües. El 2006, però, Senegal va decidir no renovar l’acord per protegir els seus recursos, però països com Espanya continuen accedint mitjançant empreses mixtes, banderes de conveniència i, sovint, pesca il·legal.
Al maig de 2024, l’ambaixador de la Unió Europea al Senegal, Jean-Marc Pisani, va afirmar que les captures europees al país representaven menys de l’1% del total el 2019. Tanmateix, aquesta xifra corresponia a abans de l’acord signat aquell any, ja que el 2021 les captures europees ja superaven el 6%, segons dades del govern senegalès.
Les grans potències com Xina, Corea i Japó no estan exemptes d’aquest joc brut. Tot i la falta d’acords clars sobre exportació entre la Xina i Senegal, la creixent demanda de la Xina ha fet augmentar els preus d’aquest producte fins a nivells rècord, fet que ha portat moltes empreses a fixar-se en l’Àfrica occidental com a nova font de subministrament. Tant corporacions públiques com inversors privats xinesos competeixen per construir noves plantes a les costes de Mauritània, Senegal i Gàmbia.
Tanmateix, aquesta cursa per la sardinella està privant les comunitats locals d’un aliment bàsic en la seva dieta. A més, la mecanització i el canvi climàtic amenacen la supervivència d’aquesta espècie.
“d’aquí quatre o cinc anys no quedaran reserves, les fàbriques tancaran i els estrangers marxaran, deixant-nos aquí sense menjar” – Abdu Karim Sall, president de l’associació de petits pescadors papas
La criminalització i la desinformació també ofeguen
Vox relaciona les xifres d’arribades d’immigrants amb els beneficis que tenen a Espanya, una narrativa que es coneix com a «efecte crida», però que ja ha estat desmentida per associacions de fact-checking com Verificat. Quan polítics o partits llancen acusacions sense verificar, creen una narrativa descontrolada que genera odi i rebuig social a una població que ja viu una situació d’extrema vulnerabilitat.
