El Jordi ja estava al llit quan va començar a notar un formigueig a la mà esquerra. No era quelcom habitual i la seva parella, que era al seu costat, va reaccionar ràpidament. Era símptoma d’un ictus i la rapidesa seria fonamental per poder combatre’l. En qüestió de tres quarts d’hora, el Jordi ja estava ingressat a l’Hospital de Manresa. Ara, vuit anys després, aquella experiència li ha servit per ajudar a altres pacients d’aquesta malaltia tant popular com desconeguda.
«Jo tenia cinquanta-un anys i el meu pare va morir als cinquanta-dos. Des que va morir, aquesta edat, els cinquanta-dos, era com una obsessió per mi de poder arribar-hi», ha explicat Badia, que va patir l’ictus el 28 de febrer del 2014, amb cinquanta-un anys. «Com jo, una de cada quatre persones patirà al llarg de la seva vida un ictus. Són estadístiques, no és qüestió de fer-se gran o de fer una vida sana. Jo no estava en cap dels grups de risc, mai he fumat, faig esport, no estic obès, no soc diabètic ni hipertens, i vaig patir l’ictus», ha afegit.
Actualment, Badia només pateix un formigueig a les extremitats esquerres. Es considera un gran afortunat, ja que només un terç de la població que pateix un ictus sobreviu amb seqüeles lleus. Després d’aquest greu episodi vital, en Jordi va voler tornar a activar la seva vida. És per aquest motiu que el 2016 va començar a practicar ciclisme de llarga distància, fins al punt que, cinc anys després, es va proposar assolir la North Cape.
«La North Cape és una prova ciclista de llarga distància sense suport. Hi ha un punt de sortida, unes portes de pas I un final. T’has d’espavilar per proveir-te de llocs on dormir i menjar», ha explicat Badia, mostrant algunes imatges del viatge de més de 3.800 kilòmetres que va realitzar fins a arribar a Cabo Norte. «He dormit a una església, a la carretera o a una pèrgola d’una casa. Quant al menjar, havia de calcular i anar comprant als supermercats», ha afegit Badia, afirmant que «un dia em vaig quedar sense menjar en plena Lapònia, un lloc sense pobles i amb cases cada 100 kilòmetres. Vaig veure una casa i vaig demanar ajuda. Em van acollir, em van donar d’esmorzar i fins I tot un entrepà i un refresc pel camí».
Badia ha volgut convertir aquell viatge en quelcom solidari. «Jo sabia que ho aconseguiria, que arribaria i estaria molt content, però quin sentit tenia a banda de la satisfacció personal? Vaig pensar que valia la pena donar a conèixer l’ictus, que podria servir per mostrar que l’ictus no ha de ser un punt a part a la teva vida, sinó un punt i seguit«.
Badia va proposar el repte a la fundació Althaia i ràpidament van acceptar. Sense dubte, el viatge va ser del tot emotiu, així ho mostra la veu trencada d’en Jordi quan el recorda. Gràcies a aquesta iniciativa, es van recaptar 53.007€ que van anar destinats a crear un espai on hi convisquessin tots els professionals necessaris perquè els pacients puguin rebre un tractament integral de recuperació de l’ictus al mateix centre. Estem, sense dubte, davant d’una història de superació i solidaritat. La virtut de viure, sobreviure i poder explicar-ho.
