Mariona Artigas, David Burillo, Maria Celdrán, Marc Descals, Lena Duran, Núria Granados
Txell Feixas és periodista, corresponsal i autora de dos llibres. Està contenta de tornar a trepitjar aquesta facultat després de vint anys d’haver-hi estudiat. Però avui es troba a l’aula magna per presentar i preguntar a un altre professional: Xavier Aldekoa. Ell és periodista, viatger i cofundador de la revista 5W. El seu nom real és Xavier Morales, però el cognom “Aldekoa” l’acompanya sempre, i és que té un significat molt important per ell. La seva missió avui és explicar al públic de l’aula magna com ha estat la seva trajectòria recorrent algunes zones d’Àfrica (seguint el riu Congo). “Jo vinc d’una família que no ha viatjat, però des de petit em llegien trossos de llibres”. I d’aquí va venir la seva passió per viatjar: volia conèixer històries i explicar-les.
Vol deixar clar de primeres que ser corresponsal a l’Àfrica és mentida: Àfrica no és una sola, són desenes de països, tot i que molta gent ho tracti com a una individualitat. El millor que pots fer com a periodista és centrar-te en abordar una part del continent de la millor manera possible. Però evitant caure en la romantització de la feina de corresponsal: mai ho sabrà tot d’aquella àrea o conflicte. Txell Feixas “Tu no dones la veu a ningú, sinó que ets l’altaveu de tothom”. S’ha creat una conversa sincera i enriquidora sobre la tarima de l’aula: es nota que els dos periodistes comparteixen sensacions i experiències.
Aldekoa recorda com llegir El Quixot en un dels seus viatges casi el porta a la mort. Quan era en una barca el va treure per llegir-ne un tros i va notar les mirades de la gent. Es pensaven que era un bruixot, perquè ningú més que els bruixots llegeixen llibres tan gruixuts en aquella zona. Si hagués passat alguna desgràcia, li haurien donat les culpes. I això, d’alguna manera, explica el viatge que va poder fer pel continent. Neix del privilegi que té de ser un periodista occidental i amb un passaport que li permet viatjar i mirar-s’ho tot des d’una perspectiva concreta. «No hagués pogut viatjar si no fos un home, blanc, i amb un passaport a la mà». Per això, quan li pregunten pels perills (que n’hi ha), sempre pensa en què hi ha més coses bones i en què els locals viuen una situació pitjor que la seva. Txell Feixas:“Jo surto d’aquell perill i arribo a casa, tinc aigua, menjar i en molts casos una psicòloga”. Ara bé, els dos coincideixen que és necessari sentir emocions i descompondre’t amb les històries. Si no, t’has de dedicar a una altra professió.
«Els mitjans no inverteixen en periodistes que vagin a l’Àfrica, per això la coneixem des d’un punt de vista paternalista.»
Xavier Aldekoa
No coneixem el context d’Àfrica i per això tenim una visió paternalista del continent. L’anècdota del bruixot també explica que sense context, res s’entén. Aldekoa volia explicar la lluita per les vaques a Sudan del Sud com una història ancestral però quan va ser allà, se’n va adonar que era un conflicte polític i de poder. Coneixent el context, va entendre que no era un problema llunyà: tothom lluita pel poder. I se’n va adonar que la història que havia plantejat era un fracàs. Això fa la societat amb Àfrica: deixar-la sense context i reduir-la a una etiqueta.
Quan Txell Feixas pregunta per com viu el periodista la fam, ell mostra la seva revelació contra la injustícia. Perquè la fam no és perquè sí, sinó perquè hi ha un abús. Remarca que no es pot explicar un conflicte sense detallar-ne l’origen: “Parlar de la gana o de la violència com si fossin situacions que cauen del cel és injust i està malament”. Ens saltem les causes i expliquem un continent des de la visió de les ONGs i això mai ho faríem amb altres països. “L’humanitarisme és fer pornografia de la pobresa.” Veiem Àfrica a través d’un prisme molt concret amb què no se’ns ocurriria mirar països com els Estats Units o la Xina. Tot i que no vengui tant, hi ha parts d’Àfrica que creixen.
Els estudiants del públic comencen a fer ja les preguntes. Quan li pregunten al periodista sobre com explicar històries de fets quotidians ell entén la quotidianitat com una porta per explicar altres coses. Només serveix si t’obre les portes a explicar una altra situació. Acaba la intervenció manifestant la seva preocupació d’estar-se allunyant d’històries només per no cansar el públic. Té la sensació que l’audiència ja no les vol llegir. S’ha de canviar el discurs per no fugir d’ell.
DEBAT en directe:
