Hendaia, França, 23 d’octubre de 1940. Tots dos dictadors van reunir-se a una estació de tren situada a la frontera francoespanyola per intentar negociar les condicions en cas que Espanya entrés a la Segona Guerra Mundial. Encara que es tractés d’un esdeveniment privat al qual només uns pocs privilegiats van tenir accés, no hi ha dubte que l’entrevista que Franco va atendre al territori francès amb el dictador alemany va decidir el destí del regne espanyol.
I si Espanya hagués decidit participar en la Segona Guerra Mundial? Ni més ni menys, avui fa 83 anys que l’Estat espanyol va emprendre un camí que l’ha portat a la situació que es troba actualment.
Foto: Cordon Press. Imatge extreta de National Geographic.
Franco estava ben informat de la situació en què es trobava l’Alemanya de Hitler davant del conflicte, comptava amb un informe detallat de la realitat amb què es desenvolupava la guerra. Hitler havia donat suport a Franco per a vèncer la Guerra Civil Espanyola, tenia deutes pendents. Però no podia ignorar la necessitat de guanyar-se la confiança de potències internacionals i econòmiques com eren la Gran Bretanya i França, sobretot en aquell moment. El líder polític se situa enmig de dos bàndols oposats i enfrontats entre els quals havia de triar: suposava posicionar-se a favor o en contra de la guerra, i suposava salvar o condemnar Espanya.
El dictador tampoc ignorava l’auge en què es trobava la indústria alemanya dels anys 40, per tant, mostrant-se no-bel·ligerant en el conflicte jugava una doble carta. Donava suport al führer, però des de la distància; no participa activament en el conflicte bèl·lic, però tampoc no abandonava la seva posició a favor del Tercer Reich; ni traïa un bàndol ni es comprometia amb l’altre. I enmig d’aquest punt mort, Franco demanava l’entrega de quantitats exagerades d’armament, en concret, una dotzena de canyons gegants que Hitler no podia cedir perquè no els tenia.
Foto: Cordon Press. Imatge extreta de National Geographic.
Així doncs, els dos dictadors van abandonar la trobada amb un desenllaç completament inesperat, van marxar aparentment sense arribar a cap acord. Això no obstant, mitjans com la Razón afirmen que anys després els Estats Units va publicar un document on es relatava un protocol secret, on s’ajustaven diverses premisses per la intervenció d’Espanya al conflicte bèl·lic amb el bàndol de l’Eix.
Segons el llibre Entre Hendaya y Gibraltar de Ramón Serrano Suñer, Ministre d’Assumptes Exteriors d’Espanya en aquell moment, en aquest protocol es constituïa un ferm compromís amb Alemanya, Itàlia i el Japó. El pacte suposava el primer acord formal que posava fi a la situació de «no-bel·ligerància» d’Espanya respecte a la Segona Guerra Mundial. Aquesta informació va posar en dubte la versió oficial que exposava la figura de Franco, qui afirmava haver-se mantingut fora de la guerra, oposant-se al temible Hitler. Què va passar realment en aquell vagó de tren? Sabem tota la veritat sobre el paper d’Espanya a la Segona Guerra Mundial?
Tot i no entrar al conflicte, en els mesos posteriors a la trobada entre el Führer i el Caudillo, a Espanya va sorgir un moviment de suport cap a les potències de l’Eix. Milers de voluntaris espanyols es van unir a l’acció anomenada División Azul, que estava encapçalada per Ramon Serrano Suñer, i tenia com a objectiu participar i col·laborar amb l’ofensiva de l’Alemanya nazi contra l’URSS. Aquesta unitat va estar en combat durant els mesos de setembre i octubre de 1941, un any després de la trobada a Hendaia, per tant. Es calcula que, dels 14000 soldats espanyols que van participar en l’operació, uns 4750 van perdre la vida, segons dades del Congrés de la División Azul. Franco, com a resultat, va acabar col·laborant amb l’Alemanya de Hitler, tot i que no de la manera que el Führer hagués desitjat. De fet, el dictador espanyol ja li havia advertit durant la trobada a Hendaia amb una curiosa frase final per acomiadar-se: «Malgrat tot el que he dit, si arribés un dia on Alemanya de veritat em necessités em tindria incondicionalment al seu costat, i sense cap exigència».
En l’actualitat, trobem una analogia dels fets esmentats. Tel-Aviv, Israel, 18 d’octubre de 2023. El president dels Estats Units, Joe Biden, es reuneix amb el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, com una visita de solidaritat. El que no sap de la visita és que marcarà el seu posicionament davant la guerra entre Israel i Palestina.
Fa 83 anys, la reunió entre els dos líders polítics en ple conflicte determinava la direcció del seu destí. 83 anys després, una de les majors potències mundials decideix reunir-se amb un dels protagonistes que encapçala una guerra, i tot, a favor d’una gran aposta: mostrar-se com a garant de seguretat d’Israel i també com medi pacificador per als pobles palestins. Un altre cop, el líder polític se situa enmig d’un punt mort, recolzant ambdós bàndols, però sense prendre compromís.
Malgrat la neutralitat amb què tenyeix les seves peces, la seva aposta es capgira abans de prendre partida. Un dia abans de la reunió, l’hospital Al-Ahli del centre de Gaza és bombardejat. La població palestina pateix un dels atacs més sanguinolents de tot el transcurs de la guerra, i la mirada internacional recau sobre Israel com a principal responsable. Davant el genocidi comès, les acusacions i el risc al qual s’enfronta el demòcrata estatunidenc, Biden viatja fins a Tel-Aviv i mostra al món una imatge a favor del possible assassí de més de 200 civils innocents. Marcarà aquesta decisió el destí del seu país? Determinarà el transcurs de la guerra entre Israel i Palestina?
