L’actual segona veu del programa Hoy por Hoy de la Cadena SER a Catalunya, l’apassionat periodista Ferran Dalmau (Barcelona, 2000), es va graduar en Periodisme fa gairebé un any a la Universitat Autònoma de Barcelona. Des que va sortir del món acadèmic i es va introduir al complet en el complex àmbit professional, ha cobert part de l’actualitat informativa internacional, política i econòmica, entre altres. Tot i que la seva debilitat recau en la descoberta de històries personals.
• On vas triar fer les pràctiques?
Vaig fer les pràctiques curriculars a La Vanguardia i sense triar-ho em van posar a internacional, el que més m’agradava. Ho vaig passar genial i encara mantinc molt bona relació amb tots els meus companys d’allà.
• Quin va ser el primer mitjà en què vas començar a col·laborar o treballar?
Professionalment va ser a la ràdio. Després de La Vanguardia vaig tornar a acabar les darreres assignatures i em vaig presentar al procés de selecció de la beca d’estiu de la Cadena SER. Vaig ser un dels elegits i vaig entrar-hi en pràctiques remunerades d’estiu. A l’acabar, em van oferir formar part de l’ Hoy por Hoy i no vaig dubtar en agafar-ho.
• Què et va sorprendre més quan vas entrar al món laboral?
Que estava extremadament desinformat i no ho sabia. Un cop entres a la roda dels mitjans del dia a dia te n’adones que fins i tot del que creus que en saps molt no saps res. I és fascinant tenir la sensació que cada dia aprens alguna cosa.
• Quins requisits et van demanar per accedir al teu lloc de treball actual?
Crec que em van decidir allargar el contracte després de la beca per la predisposició principalment. Més enllà de la destresa o el talent, crec que es van valorar moltíssim les ganes d’aprendre tant de la feina periodística com dels temes que em tocava tractar.
• Quina funció/ns desenvolupes en el teu treball actual?
Desperto la redacció amb un altre company, molt més veterà. Som els primers en arribar i la nostra feina es preparar les desconnexions catalanes de l’Hoy por Hoy. Hem de fer guió, portar la producció de talls de veu i possibles convidats, editar les peces dels redactors del dia anterior i redactar les últimes hores d’aquella nit o d’aquell mateix matí. I la part més divertida, és clar: locutar-les per 230.000 catalans que ens escolten o, quan hem d’emetre en castellà alguna notícia que és rellevant a tot l’estat, per més de 3 milions de persones. Fa respecte pensar-ho!
• Quin és el repte periodístic més gran amb què t’has trobat?
Demostrar els fets en temes d’investigació. A l’estiu vaig descobrir que Ryanair estava cometent un delicte laboral. Aconseguir demostrar-ho va ser molt difícil, però el resultat va ser bo. També és complicat quan mor algú molt rellevant mentre estàs en directe i has de buscar algú amb qui parlar, com confirmar-ho, etc. Em va passar fa poc amb l’ex ministre Josep Piqué.
• On i quan has crescut més professionalment?
Ho estic fent ara. A les pràctiques de La Vanguardia també, però vivia més lluny del dia a dia perquè feia temes més llargs. Ara visc l’estrès de les últimes hores, el seguiment d’actes, la producció, la locució. És com si m’estigues graduant de nou.
• Tenies clar a què et volies dedicar?
Sí i no, és a dir, sabia que volia ser periodista, però no sabia de quin tipus. De fet, encara no ho sé. Crec que en algun moment marxaré a voltar pel món i a escriure.
• Ara, quin és el teu objectiu professional?
El meu contracte a la Cadena SER s’acaba aquest estiu. Renovar-lo o que em surti algun altre repte és l’objectiu a curt termini. No em proposo reptes més grans perquè crec que el repte real és fer el millor possible la teva feina cada dia, i així és com venen les oportunitats.
• Digues-me un periodista que t’hagi servit de referència o en qui t’hagis inspirat.
La Gemma Saura de La Vanguardia, o el Plàcid Garcia-Planas. I a la ràdio l’Anna Puigboltas i l’Aimar Bretos.
• Per què?
Per motius molt diferents. La Gemma és una referent desconeguda per tothom. Els focus no se centren en ella, malgrat ser probablement la millor periodista d’investigació del país, que treu una exclusiva cada setmana. El Plàcid, amb qui hi tinc molt bona relació, és la demostració que ser un explorador serveix per ser periodista, és un geni que t’atrapa quan escriu. La Puigboltas m’ha demostrat a la ràdio que l’ego no és important, que tot és feina bruta i fer les coses amb amor. No conec ningú que no tingui una bona paraula per a ella i em recorda que ser una bona persona és molt més important que ser periodista. Quant a l’Aimar, malgrat no conèixer-lo personalment, l’admiro perquè crec que és qui més s’assembla a com crec que s’ha de fer la ràdio.
• Quin missatge t’agradaria transmetre als estudiants de Periodisme o graduats recents?
Que han de treballar molt, que no han de parar de llegir, d’escriure i de sentir periodisme. Que llegeixin el diari i escoltin la ràdio, que hem de ser friquis si volem tenir oportunitats. Però n’hi ha, que no tot és tan negre com diuen. I que es facin amics dels seus ídols. Així poden fer un cafè amb ells i tenir classes de periodisme gratuïtes.
Pots descubrir més experiències i revaloracions d’exalumnes que han passat per les aules de Periodisme de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB a ‘Conversaciones’ de Somos Periodismo.
